Ho paguem tot car

Aquesta setmana passada una informació publicada en aquest diari explicava la diferència de preus que hi ha entre assistir a un espectacle a Madrid i fer-ho a Barcelona. Evidentment, fer-ho a Catalunya resulta molt més car que fer-ho a la capital del reino. Avui en dia no es venen discos i els artistes que volen fer caixa han d’apostar pel directe. Per anar a veure Madonna, Beyoncé o Coldplay has de deixar anar molts diners, això segur, però, a diferència de Madrid, tenen Barcelona com a parada obligada en les seves gires. I això diu molt. Segurament el nivell d’infraestructura de què disposa la capital catalana, amb un Palau Sant Jordi o un Estadi Olímpic com a principals reclams, queda a anys llum de les possibilitats que ofereix el municipi governat per Martínez-Almeida. Però és que, igual que anar al teatre o de concert aquí surt més car, passa el mateix en tots els àmbits. No només respecte a la capital espanyola. També respecte a la resta del territori.

L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una fita impossible. Voler comprar alguna cosa per una xifra inferior als sis dígits és una opció simplement inexistent. Un informe fet públic aquesta setmana recollia que, en canvi, a Extremadura tens cases de dues plantes a 28.000 euros. Què passa, que allà el terreny és més barat? Possiblement. I els costos també? Segurament no. La llei de l’oferta i la demanda fa temps que a Catalunya ha deixat de tenir sentit. Mentrestant, l’Estat promou la qualificació de territoris de primera i de segona. Que estiguis en el primer grup segurament implica avantatges assistencials i de serveis, però el cost de la vida i poder tirar endavant es complica a un nivell exponencial. Perquè, en definitiva, si t’hi deixes els diners per anar a veure Madonna, Beyoncé o Coldplay, és perquè et ve de gust (i pots). Però poder viure amb dignitat, assegurar que tothom tingui aliment i que a l’hivern no es passi fred, no són capricis. Són necessitats vitals que aquí paguem molt més cares que en altres llocs.