Manel

Sento per la ràdio que Manel s’afegeix a la llista de grups musicals que fan una aturada en el camí, no sé si per agafar aire o per abandonar el trajecte de manera definitiva. Entenc que la notícia impacti els amants de la seva música. Per mi, els quatre van ocupar un lloc important en els seus inicis quan –juntament amb Els Amics de les Arts i Antònia Font– es van convertir en la banda sonora dels nostres viatges familiars en cotxe. Les seves cançons, com les dels altres grups esmentats, van esdevenir una mena de terreny neutral o, més ben dit, un punt de trobada entre les demandes musicals dels grans i dels petits mentre descobríem mons nous, un espai on tothom s’hi podia sentir còmode sense notar el pes de la renúncia. Segur que, des de llavors, Manel, com els altres grups, han anat evolucionant i endinsant-se en nous camins. Als crítics musicals pertoca analitzar-ne la trajectòria, la influència i el paper que han tingut en el panorama català. Jo només puc parlar per l’experiència pròpia i valorar el que m’han aportat. Les seves lletres i melodies van associades a vivències i paisatges gravats ben endins. Només per aquests bons moments, per aquests dies lluminosos en què ens van acompanyar fent quilòmetres, han tocat cim.