Sociovergència

És un fet que ni hi són ni s’esperen majories absolutes. Cal conviure amb la cultura del pacte, i no és fàcil. En el govern català es va trencar el pacte independentista en quatre dies, i en el govern espanyol fa aigües per tot arreu. Hi ha països històricament més propicis als pactes. Als ajuntaments no hi haurà més remei que espavilar pactes perquè els municipis s’hauran de constituir 20 dies després del 28-M o es proclama alcalde qui ha tret més vots. Els pressupostos aprovats la setmana passada han certificat que el pacte entre independentistes no funciona, encara que s’espera recuperar-lo si cal substituir Laura Borràs i Junts manté la presidència del Parlament amb els vots de la investidura de Pere Aragonès.

S’ha criticat molt la sociovergència, un pacte mai signat ni publicat entre Convergència i Unió i el Partit Socialista. Eren pactes per tenir una gran majoria més o menys contenta. El pacte va servir per mantenir una certa calma política, encara que les processons anessin per dins. Una via era que l’Ajuntament de Barcelona fos per als socialistes, amb el suport d’Iniciativa, i la Generalitat, per a Convergència, amb el suport d’Unió. Pactes de repartiment de poder visibles en el dia a dia de les institucions, com ara el Teatre Lliure (per a uns) i el Teatre Nacional de Catalunya (per als altres). Fa uns dies, en un lluït acte acadèmic, la Universitat de Barcelona, van investir doctors honoris causa Maria del Mar Bonet i Joan Manuel Serrat per la seva gran aportació a la cultura i la música. Ambdós es mereixen aquest títol per les seves brillants trajectòries, però en l’àmbit polític es podria llegir com una representació de l’anomenada sociovergència. Les crítiques haurien estat notables en el cas que només s’hagués escollit l’un o l’altra, tot i que Lluís Llach va expressar via xarxes que havia rebutjat l’honor de l’honoris causa. Ben segur que l’anomenada sociovergència, en formats diferents, pot ser una solució de pacte a Catalunya.