L’home que ens feia riure

No conec una persona que s’hagi estimat tant la seva ciutat com en Manuel Cuyàs. Era tan militant de Mataró que sempre trobava un motiu, una excusa, per fer-la sortir als articles, llibres, tertúlies o converses de cafè. Sempre hi havia una anècdota que ens feia riure i, indefectiblement, ens portava al seu Mataró natal, al Mataró amable, tocat i posat de la gent tocada i posada del centre, i al Mataró obrer i sindicalista dels barris d’immigrants andalusos que dels ladrillos en van acabar dient totxanes fins i tot en castellà. El mataronisme que corria per les venes d’en Manuel era tan integrador que, a vegades, fins i tot, molestava la gent tocada i posada, però en Manuel l’exhibia sense complexos perquè era la manera que la gent dels barris s’acabés estimant la ciutat tant com ell i, sense adonar-se’n, incorporessin les “totxanes” al dia a dia.

Per Setmana Santa, entrada la nit, quan els Armats ja havien desfilat per la Riera, amb la indumentària lluent, a en Manuel li agradava anar a veure la part més sòrdida de les processons, quan els passos amb la verge i el Sant Crist descabellats, coincidien a la plaça Santa Anna per celebrar-hi una mena de duel que consistia a posar-se un davant l’altre, arrencar a córrer i, abans de xocar, frenar en sec i aixecar el pas al crit d’”uiiiii!”. Era El encontronazo i en Manuel ho va immortalitzar en cròniques que ens van fer riure sense posar-ne en perill l’essència. Ahir, l’Ajuntament de Mataró li va concedir la medalla de la ciutat a títol pòstum. La sala de plens era plena a vessar de gent tocada i posada, sindicalistes i empresaris, gent de dretes i d’esquerres, amics i coneguts. A primera fila, emocionats i agraïts, la Nuri, la seva dona, i la Nuri i en Manuel, els seus fills, acompanyats de les seves parelles i els nets del net del pirata. En Manuel mai no els coneixerà, però algun dia ells descobriran qui va ser el seu avi, tot el que ens va ensenyar fent-nos riure i com el vam estimar. Si ell hagués signat aquesta crònica, la de la seva coronació, segur que hauríem rigut.