Tan dolent és l’un com l’altre

S’emparen en la pràctica docent professional, neutra i liberal –diuen–, defugen l’aparença casposa de l’estirp que els ha parit i ensinistrat sense trair cap de les seves infàmies, ans al contrari, les renoven amb la força de la joventut i un llustre de modernitat mitjançant tècniques de màrqueting comunicatiu que van a la idea. Quina idea? La de formar líders i guanyar la guerra cultural provocada per ells mateixos a fi i efecte de camuflar els interessos de classe que sacsegen aquest món cada vegada més desigual. No es consideren ultres ancorats en velles tradicions, sinó emprenedors que assumeixen reptes de canvi i planten cara als avenços del moviment feminista –drets sexuals i reproductius–, del col·lectiu LGTBI, de l’educació en temes de gènere, de la interculturalitat i de la lluita contra el canvi climàtic, entre d’altres “negocis tèrbols” de l’esquerra “radical”, segons proclamen. Són els cadells de l’extrema dreta en fase de relleu generacional que a tota Europa gaudeixen d’institucions de proselitisme polític com ara l’Institut Superior de Sociologia, Economia i Política (Issep), fundat a Lió per Marion Maréchal-Le Pen, simpatitzant de Zemmour, i amb seu a Madrid des de fa tres anys; alumnat creixent i fitxatges com ara Juan Carlos Girauta, Toni Cantó, Carina Mejías, Esperanza Aguirre, Aleix Vidal Quadras, Marcos de Quinto, Kiko Méndez Monasterio, Jaime Mayor Oreja, Jorge Buxadé. Gent de Vox, el PP i Ciudadanos, tots a l’una. En espanyol tenen una magnífica expressió: “Dios los cría y ellos se juntan”. Nosaltres ho deixarem per “tan dolent és l’un com l’altre”.