Les “burrades” de Roig

L’amo de Mercadona, Juan Roig, té raó en una cosa, han pujat els preus una “burrada”, i en canvi no en té en tota la resta que diu. D’entrada, no és veritat que una empresa sigui com una bicicleta, si deixa de pedalar i tenir beneficis no sempre cau. Se’n diu compromís social i consisteix a renunciar temporalment a fer-se ric per ajudar els treballadors i els clients a sortir d’un sotrac. Com el d’ara, o com el de la pandèmia, una altra emergència social que va multiplicar els problemes de la gent i, de passada, va multiplicar els ingressos nets dels propietaris dels supermercats. Si fos veritat que els preus en origen han obligat a apujar tant el preu de venda al públic, i si realment Roig s’hi hagués deixat la pell per evitar-ho, tal com ell assegura, el compte de resultat de Mercadona no hauria d’exhibir aquest 5,5 % d’increment del benefici, sinó un 0,0 pelat. Aleshores, el discurs de Roig i aquest posat tan alliçonador que té quan compareix tindrien un mínim de credibilitat. La perd al segon següent, quan gairebé sense aguantar el somriure hi afegeix que, dels 12 punts d’augment dels costos, la companyia s’ha empassat dos “generosos” punts i els 10 restants els ha repercutit en els clients. Quaranta milions de guanys que sumen un total de 718 milions, una altra “burrada.” Diu la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que les declaracions de Roig s’han tret de context i aquí li dono la raó. És el que passa amb determinats milionaris addictes a fer caixa, els treus del seu context i els poses, per exemple, en el context empipador d’una família que ara mateix ha de triar entre menjar o encendre la calefacció, o en el context encara més empipador d’una família que per l’augment del cost de les hipoteques està a punt de quedar-se sense sostre, i descobreixen que burro que s’ha de ser per acceptar viure en aquestes condicions. Sí, els preus han pujat una “burrada” i les orelles de burro les portem nosaltres, que vam ser capaços de prendre els carrers per una guerra remota i en canvi no movem un dit quan ens prenen el pa dels nostres fills.