Desorientats

Cada matí, quan llegeixo les notícies del nostre petit país, m’envaeix un sentiment de cansament. La veritat és que tot plegat em costa d’entendre, o potser caldria dir que em produeix una barreja de mandra i indignació. Baralles, divisió, traïció. Tal vegada aquest sentiment és el que fa que em pregunti, més sovint del que voldria, sobre la caducitat d’unes institucions de govern que fa segles que no es modernitzen, que no evolucionen i que, finalment, no compleixen la funció per a la qual van ser creades. I més concretament, em pregunto si aquesta immobilitat és la que crea les dinàmiques perverses de la política.

Els estats nació, per exemple, van sorgir fa quatre segles arran del Tractat de Westfàlia, i des del seu naixement van generar confusió i contradiccions, començant pel seu nom, perquè un estat pot tenir dins dels seus límits (volia escriure tentacles) diverses nacions, com és el cas de la majoria; una nació pot no tenir un estat, com és el cas de Catalunya; o un estat es pot crear sense una veritable base nacional, com és el cas de molts estats africans, dibuixats artificialment per les potències colonials sense tenir en compte què trepitjaven o dividien les línies que dibuixaven en una taula de negociacions, i menystenint la situació dels pobles que quedaven dividits sota unes fronteres artificioses.

Tot això em ve al cap quan penso que caldria revisar la reivindicació d’un estat. Em costa posar aquest pensament negre sobre blanc i acostumo a allunyar-lo del meu cap perquè em crea molts dubtes i problemes, perquè fa dècades que reivindico un estat propi, però cada cop estic més convençuda que ens cal fer un pas endavant. Nosaltres podem, perquè estem lliures de llast i podem aprofitar els avantatges d’un nou començament.

Què vull dir exactament? Cada cop estic més convençuda que tots els estats, absolutament tots, acaben prostituïts per les seves dinàmiques degeneratives. Els estats han deixat de ser un instrument al servei dels ciutadans per convertir-se en entitats corruptes dominades per les clavegueres, els monstres que ells mateixos han creat, que tenen la seva pròpia agenda i els seus propis objectius i que no dubten ni un moment a girar-se cruelment en contra dels que haurien d’assistir si es transformen en un impediment per als seus interessos.

En tot cas, en què es diferencia un estat de la màfia? Que la màfia està més ben organitzada, no permet fissures, burocràcies ni traïcions.

Potser ens hauríem de començar a preguntar què volem, un estat o la llibertat. La primera vegada que em vaig fer aquesta pregunta no vaig dubtar gens, un estat, em vaig dir. Però pensant-hi bé, el que vull, per sobre de tot és llibertat. La llibertat és l’ideal irrenunciable. L’estat és l’instrument, i els instruments evolucionen, o haurien de fer-ho, per ser més eficients i eficaços i per assegurar que la llibertat sigui preservada. Quan els instruments es malmeten pel pas del temps i per l’evolució de les coses, treballen malament i poden fer mal a qui els utilitza. Estic segura que hi ha fórmules més creatives i modernes que l’estat nació. De fet, hi ha pobles que fa temps que lluiten per un estat propi que estan plantejant fórmules innovadores que fins i tot han dut a la pràctica però que ningú en parla perquè costa trencar l’ortodòxia. A qui em refereixo? Al confederalisme democràtic dels kurds, per exemple, basat en la democràcia radical, els colideratges dona/home i en el respecte a les persones i a la natura.

Ja em disculparan però aquesta reflexió que el límit d’espai pot frivolitzar, és producte d’una sensació cada vegada més general de desorientació, segurament planetària, però de moment em centro en l’entorn més proper. El 2017 semblava que teníem un camí clar al davant i ara s’ha emboirat d’una boira densa. Però el camí hi és i Ítaca ens espera. Estic convençuda que el cant de les sirenes no ens desviarà del nostre objectiu, ni la seducció de Calipsos i de Circe, o les amenaces dels ciclops. No hi ha camins fàcils, però si la voluntat és ferma i la ment és oberta, sempre s’arriba a lloc.