Raça humana
Un ‘electro’ o un ansiolític
Irene Alcaide, que va formar part el 1985 de la primera promoció de Mossos oberta a les dones, recordava les faldilles de tub, les mitges, els talons i les armilles antibales model únic ajustat al patró masculí: “Nosaltres tenim pit i si la peça no s’adapta resta una cambra d’aire damunt l’estómac que no ens protegeix.” Androcentrisme en estat pur que posava en perill la integritat de les agents i que ja es va esmenar, com també una altra significativa minúcia: els ninots que s’utilitzen per verificar el risc que corre un ésser humà en un accident de trànsit per tal de millorar les mesures de seguretat, han tingut fins al 2015 a Europa la forma d’un home i això ha incrementat el risc de mort de les dones en les topades. Ells han esdevingut el prototip universal, la referència per a totes les coses, i el cos femení ha estat absent o acomodable als dissenys genèrics, i en aquest aspecte pensem en les reivindicacions de l’endocrinòloga Carme Valls, que des de fa trenta anys reclama investigació i atenció sanitària amb perspectiva de gènere. En el llibre Dones invisibles per a la medicina –escrit el 2006 i actualitzat i reeditat el 2020– explica, per exemple, que fins al 1993 en els estudis cardiovasculars només participaven homes. Per això quan ell acudia a urgències amb dolor al pit li feien un electro i a ella amb els mateixos símptomes li receptaven ansiolítics (ai, els ecos allargats de la histèria femenina!) i encara ara moltes publicacions científiques no reconeixen les variables de sexe quan analitzen complicacions associades a les malalties, un biaix que costa vides.