El deu per cent

La solapa del meu últim projecte artístic diu: “La novel·la Vigila amb mi (Llibres del Delicte, 2023) és, probablement, l’última que escriu. L’última de veritat”. Estupefacció, desori i molts interrogants davant d’una escriptora que ho és des d’abans de néixer, que amb cinc anys ja omplia el seu primer dietari i que publicava la seva primera novel·la l’any 2008. Ara que entrem al mes de Sant Jordi, argumentaré el perquè d’aquesta sentència una mica radical. Més de vint anys d’ofici m’han servit per decidir que el que detesto del món de l’art no és la creació, l’escriptura o la literatura –al contrari, són els motors de vida, la fam invisible, el trampolí per pirar d’aquesta galàxia impertinent– sinó el maleït sistema. No entenc, i em nego de manera taxativa a entendre-ho, que el meu editor (que és qui fa néixer el llibre) i jo mateixa (que soc qui l’ha gestat durant anys) cobrem menys calés que el distribuïdor (una entitat fantasma que s’embutxaca el 50% de cada llibre) i el llibreter (bona gent que no intervé en el llibre en cap moment). L’autor, que soc jo, cobra un deu per cent per llibre venut. Una misèria que, a sobre, cobro al cap d’un any. I això si el distribuïdor no ens enganya. Que ens enganya. Sempre. Ni l’editor ni jo tenim manera humana o robòtica de saber si ens la foten doblegada. I això, senyores i senyors, és una merda d’injustícia més. Com que fa massa anys que el sistema ens estafa a la punyetera cara, de moment, la Carreras posa el fre de mà. Tret que una història potent em truqui a la porta de la creativitat, jo perdi el combat i torni a desemparar el meu art al sistema-llop.