Ensenyament no és una vareta màgica

El cas de la violació d’una nena d’11 anys per un grup de menors a Badalona presenta diversos detalls que ens fan adonar que hi ha una violència ben arrelada, transversal. Un primer detall és que la filmació de la violació va circular durant dos mesos per una xarxa social i ningú, ni els adults que la van veure, va denunciar l’atemptat. Un segon detall és que la nena violada es reclou en el doble infern de no comunicar que l’han violada. Un tercer detall és que quan el seu germà se n’assabenta i destapa els fets, el noi és amenaçat de mort per una persona pròxima a un dels cinc menors encausats. Quart detall: per por, la família de la nena es planteja traslladar-se a viure a un altre lloc. El còctel de malignitats està servit. Silenci còmplice davant les proves filmades d’un delicte de lesa criminalitat. Triomf aclaparador de la lògica mafiosa: abús, extorsió i intimidació de les víctimes. No vivim en el millor dels mons possibles, no.

Com si un delicte extrem d’aquestes característiques fos emmotllable a una parcel·la educativa més, els governs fan trampa i deleguen les seves competències i responsabilitats sobre els centres educatius. Així, arran d’aquest cas, han aparegut sectors que, amb el dogma de la correcció política com a salconduit, proposen posar més atenció “en l’educació afectiva i sexual” als centres d’ensenyament. Què tindrà a veure la gimnàstica amb la magnèsia? Demanar això és com mirar el dit, però no la lluna que el dit assenyala. La realitat és que les escoles i els instituts de secundària estan cada cop més extenuats, ja que han de posar en segon pla l’accent formatiu i de transmissió de coneixements perquè veuen com se’ls assignen funcions d’assistència social que per la seva naturalesa extrema no els pertoquen i per a les quals, a més a més, no tenen dotació ni preparació. Escenificar que els centres educatius poden ser la vareta màgica per conjurar problemes majors de caràcter social, significa dinamitar l’ensenyament des de dins.