Fragilitat bancària

Fa anys, un periodista anglès resident a Hong Kong quan era colònia britànica va veure una llarga cua davant d’un banc. Un cop arribat al seu despatx, va fer un article, que es va publicar l’endemà, anunciant que el banc devia tenir problemes de solvència per la retirada massiva de dipòsits. L’endemà, el banc va fer suspensió de pagaments. El periodista es va assabentar, més tard, que la cua era la de l’autobús que tenia una parada davant del banc. La història, que és real, és tot un símbol de la fragilitat bancària. Per ser rendibles, els bancs han d’invertir aproximadament el 90% dels fons propis i dels dipòsits dels clients. La seva liquiditat queda reduïda a un 10%, més que suficient en circumstàncies normals. Però, si no ho són, pot arribar a passar el que li va passar al banc xinès.

El govern espanyol fa anys que va aprendre la lliçó. Les empreses públiques tenen importants saldos en els bancs i el govern té molts amics. A uns i altres els pot demanar que retirin els seus dipòsits en un moment determinat. Els bancs poden quedar aleshores en situació d’insolvència, és a dir, no poden pagar les retirades de dipòsits que els demanen els clients. Aquesta és la fragilitat bancària que pot ser provocada per una voluntat del govern i posar de panxa enlaire un o uns bancs que no li interessen.

Fa una setmana, mencionava el canvi de domicili de Caixabank i del Banc Sabadell amb motiu del procés sobiranista de Catalunya. La retirada de dipòsits va ser important i els dos bancs acceptaren el canvi de domicili sense oposició. No va ser precisament una opció de coratge, però es comprèn.

El 1926, el Banc de Sabadell, amb motiu d’uns errors de gestió que el podien posar en perill, va demanar a la clientela que no retirés dipòsits fins que la situació es regulés. La clientela va acceptar la petició, ben poc ortodoxa, i el banc va sortir-se’n.

Els bancs no són fràgils per si mateixos, però poden convertir-se en entitats que ho siguin en circumstàncies ben diverses: mala gestió, rumors malintencionats, pressió del govern sobre impositors importants del banc. Hi ha molts exemples en la història bancària europea, espanyola i catalana. M’he fet un tip d’explicar alguns d’aquests tristos episodis. Com a resultat, Catalunya s’ha quedat sense institucions financeres, un fet molt greu per a una nació que té aspiracions sobiranes.

La manca d’instruments financers pot perjudicar la Borsa de Barcelona, si és que els accionistes opten per passar les ordres de compra i venda a la Borsa de Madrid, en què també cotitzen Caixabank i Banc de Sabadell. A la llarga, els dos bancs poden situar el domicili social a la capital d’Espanya. València i Alacant no tenen el caràcter que es demana per al domicili de les dues entitats. Què diria Francesc Moragas, el fundador de La Caixa, si pogués veure aquesta situació? Què diria el senyor Monràs, director del Banc de Sabadell, si veiés que el seu banc i Caixabank tenen executius no catalans i forasters?

Ja m’adono que insisteixo en el mateix tema una i altra vegada, però em sorprèn el silenci de les autoritats catalanes i de la premsa. La Caixa de Pensions va donar suport a la Generalitat de Catalunya durant els anys de la República i, aquesta, sort en va tenir de l’ajut econòmic per evitar una manca de solvència.