Esperant que plogui

Un cop confirmat que la moció d’en Tamames ha passat sense pena ni glòria per Catalunya i ens resignem a esperar les conclusions dels eurodiputats sobre Pegasus, i continuem esperant la sentència a Laura Borràs i comptem els dies per a les eleccions municipals, un cop mantinguts vius tots aquests temes, veiem que la classe política catalana vol dedicar les hores del dia al problema de la sequera. Ara per ara el maldecap és per al govern. L’oposició ha vist una bona oportunitat per carregar contra l’executiu, que considera dèbil, argumentant que no ha fet els deures. Des de fora de la política es reclama que es faci urgentment un pacte de l’aigua entre el govern, l’oposició i els ajuntaments. Fet que ara per ara es veu difícil d’aconseguir a la cimera que ha convocat el govern aquest divendres al Palau.

Els experts assenyalen que en cas que no plogui, calen més construccions de dessalinitzadores, connexions de xarxes, reutilització de l’aigua i regeneració dels rius. És a dir, molta feina per fer, que passa per una forta inversió que fins ara no s’ha fet tot esperant que tard o d’hora plogui, com va passar el 2008, quan Catalunya va patir una forta sequera i el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, va anar a pregar a Montserrat tot i ser agnòstic. Val a dir que pocs dies després va ploure. També va ploure després d’un llarg debat, al principi del mandat d’Artur Mas, quan la qüestió estava entre agafar aigua de l’Ebre o del Roine. Fet que ara seria impossible perquè qui controla l’Ebre i els que controlen el Roine no volen deixar anar ni un litre d’aigua malgrat que sigui un bé comú que s’hauria d’allunyar de les disputes territorials. El fet que fa trenta mesos que no plou amb força provocarà cimeres, debats parlamentaris, processons i precs als sants i les santes. L’evidència és que no controlem la pluja i que haurem de controlar l’aixeta, com diu l’actual publicitat institucional. Ens recordarem de santa Bàrbara quan plogui.