Opinió

De reüll

Pobre ‘David’

Les obres d’art sempre han provocat sentiments intensos d’amor i odi. Un tros de tela o un tros de pedra són capaços de fer embogir els humans en sentit contraposat, més i tot que si les coses que representen fossin vives. Si té naturalesa religiosa, uns hi confien cegament les seves creences, altres hi bolquen la ràbia contra el poder eclesiàstic. Si és l’estàtua d’un polític, uns hi desen flors, altres li escupen. Si mostren un nu, uns el magregen quan el vigilant del museu està despistat, altres pagarien per tapar-lo. Quan hi ha guerres i revolucions, tot se’n va de mare. Desconec si al David de Miquel Àngel algú li ha arribat a posar mai un drap sobre els genitals, ves a saber, perquè d’atacs n’ha rebut uns quants des que va ser creat, amb pedres a principi del segle XVI i amb un martell a finals del XX. En aquesta penúltima acció iconoclasta, li van danyar el dit d’un peu. L’última, que sense haver causat desperfectes físics és tant o més perillosa, s’emmarca en l’estès puritanisme als Estats Units: la mestra d’una escola ultraconservadora de Florida ha estat acomiadada per ensenyar una imatge d’aquesta obra mestra als alumnes de la classe d’història de l’art. Per als pares, enfurismats, va ser un acte de pornografia. Pobre David i pobres de nosaltres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.