opinió
Els botons de la Grober
La fotografia la va fer en Quim Curbet l’any 1979 al descampat on hi havia la fàbrica Grober. Els nens juguen en aquest pati vastíssim, un camp obert enrunat que esquinça el cor del Mercadal en aquella Girona encara per embellir amb els colors amables de les cases de l’Onyar. No és la postal però en certa manera n’anuncia la construcció. En aquesta “zona lliure” d’una ciutat en transició, la nena protagonista de la imatge és el vers lliure. Les amigues de jocs, vestides amb xandalls escolars, se’n van i ella es queda, fitant el fotògraf, amb les mans creuades, aguantant sota l’aixella, fregant el vestidet de flors, la rutlla amb la qual moments abans ha mogut la cintura, abans que el retratista intuís la foto i li digués que mirés a la càmera dominant així el seu petit gran món des del cim del piló de terra on s’ha enfilat. Forma part de les fotografies que es conserven a l’Arxiu Municipal de Girona relacionades amb la indústria tèxtil més important de la ciutat en aquells anys en què la fàbrica tenia una transcendència vital. En aquest sentit, la Grober de després de la guerra civil va muntar una guarderia. Una de les filles de les obreres recordava que la seva germana hi havia anat, i una altra guardava capsetes plenes dels botons que s’hi feien. Els botons, les betes i fils ens fan gràcia a les que no ens hem embrutit les mans, com si el món del tèxtil quedés emmarcat eternament a l’aparador bufó de la merceria La Moda. Hi ha la cara fosca dels accidents amb les màquines, una disciplina fabril dura i amb abusos en plantilles feminitzades i amb els homes exercint de capatassos. Hi ha aquella història que no s’ha explicat o s’ha dit amb veu baixa, sense noms i cognoms, per moltes raons. Per la indiferència cap al testimoni oral, però sobretot per l’absència del punt de vista de les dones. I perquè no són boniques d’explicar, com qui canta mentre cus els botons d’un vestit de flors. Les filles de les dones de la Grober, generosament, van compartir els seus records, els pocs que els havien transmès les seves mares, fa una setmana en una xerrada a l’auditori Irla de Girona organitzada per l’entitat Dones Republicanes. Les fotografies històriques de la Grober ens ensenyen sempre les nenes que hi treballaven, mans menudes, mal pagades, com les seves mares o germanes grans, setanta anys abans que jugués al descampat de la fàbrica la nena de la rutlla. És l’única memòria que n’ha quedat: una placa, fotos en blanc i negre i una capsa de botons.