Europa a mig fer

Quan es va crear la Unió Econòmica Europea les ambicions eren molt altes. Es volia crear una federació d’estats a l’estil dels Estats Units d’Amèrica. La realitat és molt diferent, degut a l’absència de líders amb força per convèncer els components d’aquesta Unió. Es tractava de començar per temes relativament petits d’una unió com eren la unitat fiscal i la laboral. No hi va haver res a fer. En canvi s’aconseguí la unitat monetària i el banc central, que era un pas que es preveia molt més difícil.

La Unió Europea va optar per obrir-se a com més estats millor i encara està en aquesta línia, ja que alguns estats de l’antiga Unió Soviètica pretenen adherir-s’hi amb tot el perill que això suposa. No obstant, s’ha aconseguit una Unió de 27 estats diferents i una sola baixa, que ha estat el Regne Unit. 27 estats és una victòria sense pal·liatius, però és al mateix temps un enrenou considerable a l’hora de prendre decisions conjuntes. Per exemple, Hongria s’oposa a la integració de Suècia per una raó d’immigrants.

Aquest problema no es podrà resoldre fins que Europa compti amb dos o tres líders, representants de dues o tres grans potències europees, que estiguin disposats a donar un cop de puny sobre la taula i exigir l’acord general tal com es va fer en el cas de l’euro.

Aquest tema de l’Europa aturada i poc reeixida afecta indirectament els catalans. Tots els processats per aquesta farsa que és la justícia espanyola compten en acabar el seu periple de recursos amb els tribunals de la Unió Europea com a darrer organisme. Tal com veiem darrerament, aquests organismes fluixegen i demanen molts aclariments a uns fets que són ben clars per a nosaltres. Al mateix temps que la consideració de Catalunya com a nació i, per tant, amb dret a l’autodeterminació, és discutida i poc acceptada per part dels organismes europeus. Aquí sí que els catalans podem fer poca cosa davant d’unes negociacions que suposarien mesos i anys.

Però hi ha una acció que està al nostre abast i és absolutament fonamental: convèncer un suposat 48% dels catalans que la independència no és cap bestiesa i que ens suposaria una millora en tots els sentits. És que algú posa en dubte o li fa angúnia l’existència de Dinamarca, els Països Baixos o el cas de les tres repúbliques bàltiques adossades a la frontera russa? Totes elles tenen menys població que Catalunya i se’n surten prou bé.

El nostre futur passa sense cap dubte per Europa. No podem fer com el Regne Unit amb el Brexit perquè no tenim la força suficient; Déu ens guardi de quedar-nos al marge d’Europa i de les grans potències occidentals! Seria un suïcidi programat. Ens toca, per tant, empènyer Europa endavant com si es tractés de la nostra pròpia existència. Visca Catalunya i, un cop més, Visca Europa!, entesa com una unitat política i econòmica on cada estat té competències, tot i que estiguin sotmeses a les generals i fonamentals del centre polític i econòmic europeu. Si algú té una altra solució vàlida, que l’expliqui i la defensi. La meva imaginació s’acaba aquí.