L’esquinç espanyolista

Avui és impossible que Catalunya i Espanya acordin un procés d’independència, com pretenen encara alguns independentistes, perquè el que per als uns és un divorci per als altres és una amputació. Una cosa és la perspectiva de posar fi a una relació insatisfactòria, repartir béns i obligacions i deixar que cadascú busqui la felicitat pel seu compte, que és com ho veuen els independentistes. Per això se senten com una parella maltractada en una país on el divorci està expressament prohibit a la Constitució. “Espera, que algun dia serà legal, si ets prou bona i mansa i fas més cas al marit”, li diuen els cínics.

I una altra cosa, en canvi, és la perspectiva de veure com un braç o la cama decideixen abandonar el cos. Així es veu la independència des dels diversos nacionalismes espanyolistes, de dreta a esquerra: no és una separació entre iguals, sinó el desmembrament d’una part constitutiva del cos. Ningú no dialoga amb la cama ni es planteja que pugui viure de forma separada. Al contrari. Si la cama dona problemes, anem al metge perquè hi posi remei: o bé matar la infecció amb tractament agressiu, o adormir la inflamació amb un de subtil, o una combinació de tots dos. Només acceptarem l’amputació, a contracor, si veiem en perill la pròpia supervivència. És així per a Espanya: ni diàleg, ni divorci, ni punyetes, Catalunya és un assumpte mèdic.

Per tenir aquesta visió, cal extirpar el caràcter nacional de la societat catalana, negar-li la capacitat de decidir per ella mateixa, convertir-la en un apèndix propi. Allò que han fet sempre tota mena d’invasors i dictadors. Es fa dir progressista, però Pedro Sánchez és un autoritari més quan tracta una comunitat nacional com a vísceres molestes. S’està superant l’“esquinç independentista”, va proclamar ahir el presidente investit gràcies a abstencions independentistes. Sisplau, ens cal un advocat de família. Ràpid.