“Deus saber què fas”

Rebo un whatsapp d’un periodista assalariat a la política en un càrrec de pes. “És deplorable que et dediquis a insultar literalment dia sí i dia també la nostra gent. Però que ni el dia que us donem entrevista amb la SG tinguis la mínima elegància de no insultar, ja em sembla directament demencial. Deus saber què fas.” Li contesto. “Deplorable? Insultar literalment? Us donem entrevista? Mínima elegància? Directament demencial? Deus saber què fas?” M’envia un segon whatsapp en què es reafirma. “Vilalta «pallussa i babaua». Demencial. Deplorable. Zero elegància. Deus saber què fas.” Manipula el meu article per descontextualització amb aquest “Vilalta pallussa i babaua” que jo no he escrit mai, i que revela manca de comprensió lectora si, diccionari de l’IEC en mà, s’entoma com un insult personal i no com l’adjectivació adequada a l’acció (no a la persona) que es qualifica. El tema de l’elegància zero l’hi entenc de tot cor. Elegància ets tu, diria el poeta. I genial, genial l’amenaça “Deus saber què fas”. “Deus saber què fas.” Tan cutre i tan friqui tot plegat com el concepte que demostra tenir sobre la llibertat d’expressió i d’informació. “Que ni el dia que us donem entrevista amb la SG [secretària general] tinguis la mínima elegància de no insultar, ja em sembla directament demencial.” Fotre!, que diria l’àvia Neus. No hi havia caigut! “El dia que us donem l’entrevista”! “Que us donem”! Gràcies! Gràcies! Moltes gràcies, Bwana!