Les rogatives de mossèn Xiruca

Quan jo era menut, l’oncle m’explicava que a Penedes –un veïnat de Llagostera, camí de Romanyà de la Selva– hi havia hagut un capellà a qui li deien mossèn Xiruca perquè sota la sotana sempre portava aquest robust calçat. Del munt d’històries pintoresques que l’envoltaven recordo la d’una època descrita com de forta sequera, quan els devots pagesos del veïnat el van anar a trobar per demanar-li si podia fer unes rogatives –així se’n deia, de les pregàries solemnes relacionades amb el món agrari– perquè plogués. “Fotuts burros, encara creieu en aquestes collonades?”, els va etzibar el capellà, comminant els peticionaris a desfer les seves passes tots capcots amb la proposta que si volien aigua segura, contractessin un saurí i fessin uns quants pous.

Moltes sequeres més tard assistim al fracàs de la cimera de l’aigua, del qual són responsables en un grau o altre tots els assistents. Uns, per haver-se encantat i no haver planificat anys enrere quan tenien la possibilitat de fer-ho sense la pressió dels embassaments buits; els altres, per haver presentat propostes per aprovar en nom de l’emergència (o per la llei de l’embut), i la resta, perquè a l’adversari, ni aigua i menys en període electoral.

Les millores estructurals han de fer el seu camí i seran per a la sequera següent, però les mesures que comporten restriccions i sacrificis només es poden aplicar des d’un consens sostingut per, com a mínim, tots els actors amb responsabilitats institucionals, també en l’àmbit municipal. No es va per aquest camí i si no es fa un cop de timó en la miopia regnant, tindrem un estiu de topades: per exemple, pagesos bloquejant hotels de moltes estrelles, camps de golf i altres estructures sumptuoses que també gasten aigua. És responsabilitat dels electes assumir la defensa solidària de les mesures i evitar que siguin motiu d’enfrontament ciutadà. Només faltaria això.