Riure’s de Ponsatí

La tornada de l’exili de Clara Ponsatí ha provocat una forta sotragada política en molts àmbits. La seva detenció es va retransmetre en directe per la televisió catalana quan es dirigia a l’oficina europarlamèntària de Barcelona. Acabava de fer una roda de premsa al Col·legi de Periodistes en què va criticar l’actual govern català per la seva col·laboració i submissió a l’Estat i el va qualificar com agent de l’ocupació espanyola. De cop vèiem en directe el xoc entre l’independentisme del 2017 amb el reformisme espanyol del 2023, sense anestèsies. L’audiència televisiva va comprovar com eren flanquejades les opinions de la detinguda com un entrepà per les opinions hostils de tertulians, comentaristes i humoristes. El president Aragonès es va amagar i no va aparèixer fins poc abans que fos alliberada només per dir l’obvietat que la repressió política no havia desaparegut. L’endemà, però, al costat de Junqueras va cometre l’error de solemnitzar aquelles opinions, segons les quals si era en llibertat era gràcies al pactes amb el PSOE. És a dir, et tornen part d’un dret que t’han pres (viure lliurement al teu país, després d’haver-te pres un temps irreversible), encara et consideren culpable i pròfuga per haver defensat els drets del teu país i, a més, has de sentir que és gràcies a ells i els del 155 que pots tornar? En realitat el que intenten és que ignorem les propostes estratègiques unilateralistes, volen escenificar que només existeix la seva estratègia de submissió i la seva peculiar benevolència antirepressiva, i la resta, Ponsatí inclosa, gent que no sap què es fa i mereixen ser ridiculitzats. Deia Gandhi: “primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i, finalment, guanyes.” A punt per guanyar.