Politarts, laboratori per la creació

Les polítiques culturals apunten a un nou discurs basat en els drets culturals de la ciutadania. Fonamentalment, el dret d’accés a la cultura, amb la seva plena democratització; i el dret a expressar-se creativament i a tenir iniciativa cultural, a ser subjecte actiu de la cultura i no tan sols consumidor passiu. Això ha d’empènyer les polítiques culturals cap a un grau més elevat d’objectivació i de formalització –no en va la satisfacció de drets és mesurable i avaluable–, i guanyar així una major legitimitat i, amb ella, una major centralitat entre les polítiques de govern. Els drets ciutadans generen obligació pública i aquesta comporta serveis universals, sense discriminacions.

A partir d’aquest plantejament, l’any 2022, el Consell de la Cultura i de les Arts (CoNCA) convocava el Fòrum de les Arts a l’Educació, sota el lema L’educació en les arts, condició del dret de la ciutadania a la cultura i, de resultes d’aquest, llançava la Carta de les Arts a l’Educació, amb 63 recomanacions que el govern i l’administració local estan avui ordenant per prioritats i tractant de posar-les en calendari.

Les polítiques culturals s’han de basar en els drets ciutadans, però no s’hi poden limitar, almenys pel que fa a una de les seves facetes bàsiques: el foment de la creació artística. És aquest un camp que només indirectament podríem referir als drets ciutadans i que té a veure sobretot amb la voluntat política de conrear la innovació creativa i el talent artístic. Un camp en què la relació amb els poders ha resultat sempre molt complexa, si no canibalesca: poder polític, religiós i econòmic, poder capriciós dels mecenes renaixentistes, poder arbitrari que premia els submisos i margina els díscols, poder autocràtic que imposa un cànon artístic i considera “degenerada” tota dissidència...

Per això, especialment en aquest camp, cal avançar en una altra transició, imprescindible per a tota política cultural: la transició de les meres polítiques subvencionadores, puntuals i sovint d’efectes efímers, cap a unes polítiques articuladores del sistema cultural, generadores de continuïtats i d’efectes permanents, concertadores amb la iniciativa social i la indústria cultural. És a dir, per començar, basades en l’acció complementària i cooperadora entre les diverses administracions, cadascuna des de la seva responsabilitat competencial, amb plans d’equipaments elaborats a partir d’estàndards precisos, amb xarxes de serveis compartits, generadores d’economies d’escala i de sinergies de conjunt..., i també amb una política de subvencions rigorosa, que contribueixi a aixecar l’arquitectura de cada sector cultural i artístic.

Aquest és el mòbil de Politarts, laboratori de polítiques en favor de la creació, que el CoNCA acaba de posar en marxa, en col·laboració amb el Departament de Cultura, i que ha de desenvolupar-se durant tot l’any 2023. Es tracta de compilar les millores possibles i sobretot de determinar els mecanismes, els engranatges, les articulacions multiplicadores de recursos i generadores d’efectes permanents.

No partim de zero. En alguns sectors, molt o poc, ja s’està fent camí. Cal assenyalar com a paradigma òptim, encara que aliè a la creació artística, el sector bibliotecari, fruit del “pacte bibliotecari de 1993” i de la llei que se’n va desprendre. D’altra banda, cal remarcar que som en un moment propici, perquè aquesta no és només una voluntat del CoNCA, sinó que “l’articulació del sistema cultural” figura entre les prioritats assenyalades per l’actual consellera des de la seva primera declaració d’intencions. Tot indica, doncs, que els resultats de Politarts han de caure en terreny adobat i que no han de trigar gaire a germinar.