Tribuna
Ressaques
“Una part de l’independentisme viu en la confusió que no hem assolit la llibertat només per culpa d’uns quants traïdors
Ressaca té una doble accepció: mar de fons que xucla cap endins i que, a la riba, es caracteritza pel fort retrocés de l’aigua després de desfer-s’hi l’onada; o bé, mal de cap i malestar general que hom experimenta al cap d’unes hores d’haver viscut festes de borratxera excessiva.
Els moviments sociopolítics experimenten situacions similars. O bé, després de llançar un fort onatge, aquest xoca contra un dic reforçat i llavors la ressaca d’un mar de fons poc propici, arrossega la mar enrere. O bé, després de moments d’eufòria on el cel o l’emancipació estaven a tocar, s’arriba a una situació de confusió personal on el malestar depressiu o les al·lucinacions sobre la continuïtat de la festa són dues de les conseqüències de no haver assolit aquells objectius.
Ara mateix, Escòcia està en plena ressaca. La negativa de Londres a autoritzar un nou referèndum ha esberlat l’estratègia de l’SNP. I les contradiccions en les polítiques de drets i algun cas de mala gestió com el que s’imputa al marit de Nicola Sturgeon, van influir en la dimissió d’aquesta. Així com la disminució del nombre d’afiliats de 104.000 a 72.000 en poc temps.
A Catalunya, la ressaca és terrible. Després d’estampir-se contra les estructures d’estat que continuen usant tots els mecanismes legals i il·legals per combatre la voluntat emancipadora de la majoria de la societat catalana, una part de l’independentisme viu en la confusió que no hem assolit la llibertat només per culpa d’uns quants traïdors. D’aquí que el comportament que se’n deriva és prioritzar la derrota i l’extinció dels covards i venuts. Tant és així, que tant se val promoure un quart espai electoral per tal de “passar per sobre” als partits renegats, com promoure l’abstenció massiva, com titllar d’il·legítim el govern de la Generalitat a partir del minut següent d’haver-ne sortit intempestivament.
No ens penséssim, però, que la ressaca només la viuen els perdedors. També la viuen els suposats guanyadors. A la Gran Bretanya, la previsible derrota tory portarà els laboristes a governar una realitat post Brexit molt crua, i la qüestió escocesa i la irlandesa estaran allà mateix, amb més o menys aparatositat. A França, Macron, a qui l’esquerra i sindicats hauran acorralat al carrer per la reforma de les pensions, sembla superat en les enquestes per Le Pen. Així com a Espanya, el macronista Pedro Sánchez, surfejant sempre, no té tan clar que pugui repetir a la presidència a finals d’any. La ressaca espanyola parteix d’una al·lucinació que consisteix a creure que la derrota policial i judicial de l’independentisme que es continua promovent, més o menys obertament, des de La Moncloa, és la seva derrota política i la mostra de la domesticació nacional. Que Europa demostri que mira cap a l’altra banda per tot allò que concerneix a vulneració de drets a l’Estat espanyol pot donar als partits del règim del 78 la impressió que ja ho tenen tot guanyat. Però la manca de voluntat de canvi en el model territorial hispànic que en garanteixi una equitat territorial i pluricultural perpetua un mar de fons que arrossegarà l’estat i el seu règim a una crisi inevitable, quan els astres s’alineïn i provoquin una nova maregassa.
El proper cicle electorAL pot ser de ressaca per a les forces de canvi a Escòcia, França, Espanya i Catalunya. Un retrocés relatiu que serà aprofitat en cada lloc per les forces més afins al conservadorisme: Le Pen i Feijóo a França i Espanya; laboristes i socialistes a Escòcia i Catalunya. Davant d’això, cal calma, que no vol dir passivitat.
Alex Salmond, en una entrevista a TV3, proposava com a única recepta davant la negativa de referèndum, guanyar reiteradament les eleccions i establir negociacions polítiques. Hamza Yousaf, de 38 anys, primer líder d’origen asiàtic i musulmà de l’SNP, com a nou primer ministre ha declarat que “no n’hi ha prou amb tenir enquestes que situïn el suport a la independència al 51%”. Però també, que la seva generació proclamarà la independència. Crec que és un vaticini plausible, partint de la base que els qui avui tenen quaranta anys els en queden més de trenta per poder anar fent assajos, amb un GPS ben greixat i que a cada obstacle o ruta tallada sàpiga cercar nous camins, superant les ressaques.