Recomençar

No sé què passa que arriba una edat, vora els 50, en què toca reciclar-se laboralment. Li passa a molta gent que conec, no pas a tothom, per sort. Però ara m’hi fixo, en aquests casos, potser perquè ja soc en aquesta edat i empatitzo. I em sembla que no és fàcil, tornar a començar, en tinguis 20 o en tinguis 48. Deu passar en aquelles feines en què hom fa de treballador sènior cobrant com un de júnior però també en aquelles en què les condicions laborals, tan poc organitzades i estimulants que semblaven llavors, en començar, es tornen esclaves i opriments, depressives. Els passa als que treballen per a empreses que els compten com un número, els descuiden dia sí i dia també i mai n’han tingut ni una paraula de bon afecte. Llavors no els ha d’estranyar si els pleguen els treballadors i s’estimen més marxar a feines 60 quilòmetres més lluny. I ben maca que és Vic i que bé que s’hi està.

Hi ha qui ha de recomençar perquè la salut no l’acompanya. No poden fer la feina que fan, el seu ofici, i han de tornar a aixecar-se de zero. Que difícil tornar a estudiar, trobar un estímul, un projecte, un suport, un programa d’acompanyament. Oh, i tant que sembla impossible quan ni la sanitat ni l’autoritat laboral et fan costat. No cal resiliència i optimisme, cal ajut.