Suïcidis que no es veuen

Quan la premsa ho va preguntar als veïns van dir que darrerament no el veien però com que tampoc acostumava a sortir gaire! Tenia 83 anys, vivia a Tàrrega i dimecres el va visitar la comitiva judicial acompanyada de la policia local per a treure’l d’un habitatge que tenia llogat des de temps enrere però que feia mesos que no pagava, no ha transcendit exactament per què: si havien minvat els seus recursos, si li havien apujat el preu o si estava afectat per alguna malaltia física o mental; sí que s’ha informat que no atenia les successives notificacions del jutjat i que finalment es va haver de procedir a fer efectiu el desnonament. No hi van arribar a temps: en obrir la porta van trobar el seu cos en avançat estat de descomposició i amb signes d’haver-se suïcidat. Lamentablement no es tracta d’un cas aïllat; malgrat que no existeixen estadístiques oficials –o no es publiquen– les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca han recollit l’angoixa i el desesper de persones en risc de perdre-ho tot –la feina, la família, el sostre– sense veure una alternativa que els mantingui enganxats a la vida. És obvi que el patiment social afecta la salut i que el problema de l’habitatge –el dret constitucional a l’habitatge que els poders públics haurien de fer efectiu– ja està durant massa i, a més, empitjora: els arrendaments han tocat sostre en ciutats com Girona, Barcelona i la seva àrea metropolitana, fins al punt de doblar-se en l’última dècada, la qual cosa no han fet els sous. Un desequilibri insostenible: s’ha de fer més per augmentar el parc de lloguer social, com a mínim.