El ritme (lent) de la política

A finals del segle passat, els experts en prospectiva van començar a utilitzar l’acrònim VUCA (les inicials en anglès de les paraules volàtil, incert, complex i ambigu) per descriure com podria ser el món del futur, preveient que s’anirien trencant les hegemonies establertes després de la II Guerra Mundial i amb la incertesa del canvi climàtic despuntant. Arran de la pandèmia, ara es parla dels nous escenaris BANI (fràgils, angoixants, a batzegades i incomprensibles) amb canvis molt difícils de preveure també a curt termini i molt difícils d’assumir per la ciutadania, amb tanta informació a l’abast que acaba desinformada.

Evidentment, en aquests escenaris caldrien lideratges que sabessin resoldre situacions complexes i sobtades de manera ràpida i flexible. Tot el contrari del que marquen els ritmes polítics als quals estem acostumats. Mirem, per exemple, el cas de la sequera. Fa dos anys que no plou com caldria i en fa uns quants més que els experts estan advertint que l’escalfament global, a Catalunya, ens tocarà de ple. Però ni amb tota aquesta previsió s’ha fet el que caldria per poder-nos adaptar amb una mínima tranquil·litat a allò que ens espera. Els ciutadans en comencem a estar tips que s’actuï tard i malament, i que el partidisme impedeixi sumar esforços per garantir una qüestió tan bàsica com l’aigua. I ja no parlem de les aspiracions nacionals: els partits independentistes no es posen d’acord ni per tornar a parlar d’un hipotètic referèndum. I mentrestant ens anem sentint fràgils, angoixats, a batzegades i sense entendre-hi res.