El nostre poble
Doncs parlem de símbols, ara mateix. Les llances foren armes de guerra, tots ho sabem. Quan les legions romanes trepitjaren la plana empordanesa, ressonaven sobre l’empedrat dels carrers els impactes de les seves llances. A cops de llança es defensaren moltes vegades el castell de Miralles i la fortalesa de la Roca, avui desapareguts. Llançà, al seu escut, sempre hi ha ostentat les tres llances. Quan el segon consistori democràtic, el 1985, volgué recuperar l’antic escut de la vila, es va fer un estudi acurat dels models emprats al llarg dels anys. En tots hi havia les tres llances. Combinades o no amb les quatre barres catalanes o amb altres elements identitaris, però sempre les tres llances erectes, dretes sobre el mar onejant. Els llançanencs hem tingut i tindrem per sempre aquestes llances com a símbol i ensenya.
Aquests nostres són uns paratges que s’han vist habitats des de fa més de vint segles. Quants en veuran passar encara? Tot té un principi i un final, ja ho deia l’Eclesiastès: “Hi ha un temps per a cada cosa: un temps per néixer i un temps per morir.” Llançà consta ja en documents del segle X: “Eclesiam Sancti Vicentii quae est in valle Lanciani” (any 974). Un poble que va acollir Pere Purcallas i Jeroni Feliu, alcaldes; Josep Coll, tenora de cobla; Joan Baptista Serinyana, cronista de la vila el 1851; el Centre Federal i el Foment Agrícola, associacions locals d’esbarjo...
Un poble és cosa de tots plegats: dels batlles i dels regidors, dels pescadors i dels pagesos, dels paletes i els fusters, de les mestresses de casa i de les dones de fer feines, dels mestres i dels metges, dels capellans, dels botiguers, dels orfes i de les vídues, dels captaires, dels de dretes i dels d’esquerres, dels portencs i dels vilencs, dels catalans i dels vinguts de fora, dels honrats i dels escanyapobres, de les rates de sagristia i dels menjacapellans.
El nostre poble ha anat canviant amb el pas dels anys, és natural. Abans, tot eren vinyes i olivars feixats de pedra seca, cobrint els turons, llaguts a rem i gent que comprava a fiar a la botiga i pagava, si podia, per veremes, o això deien...
Sempre, sempre, però, l’arbre de la Llibertat presidint la plaça Major i la vila sencera des de l’any 1870, cent cinquanta-tres anys d’antigor...
