Mary Quant i la segona comunió

En aquells temps se celebrava la primera i la segona comunió. En la primera, als set anys, quan ens deien que ja teníem ús de raó, vaig prendre el cos de crist/amén amb una senzilla túnica de Bernadette perquè el mossèn del poble no era partidari que l’eucaristia es convertís en un assaig prematur i classista del dia de noces, atesa l’afició de les mares de casa bona a guarnir petites núvies amb una orgia de tuls, brodats, llaços, flors i corones amb la qual es feien orgullosa i pública competència. Quan em va tocar la segona i solemne comunió, a punt de complir-ne 13, ja havia triomfat Mary Quant també al país nacionalcatòlic tot i que Manolo Escobar s’esgargamellava amb allò de “no me gusta que a los toros te pongas la minifalda”. Mai se m’hauria acudit anar als toros, però a l’església, a combregar, sí que ja m’hi vaig presentar amb shorts de coloraines sota una peça que cobria fins als genolls, amb una filera de botons d’allò més suggeridora de descordar (el ritus de pas aleshores ja tenia un aire eròtic). Mary Quant, que ha mort als 93 anys, va dissenyar part de la vida d’una generació, la de la revolució cultural dels 60 i 70, amb aquella minifaldilla icònica i transgressora amb què les dones conquerien el seu propi cos i el dret a vestir-lo, despullar-lo i alliberar-lo de l’antiquada cotilla conservadora. Segur? El 1989 la minifaldilla d’una jove lleidatana de setze anys va ser l’argument que va atenuar la responsabilitat d’assetjament sexual d’un empresari condemnat finalment a una multa de 240 euros per haver-se deixat provocar! I podríem continuar...