Almenys una

Llegeixo esperançada, en l’edició d’ahir d’aquest diari, la història de dos joves migrats, ara extutelats de l’administració, que han arrelat a casa nostra gràcies al seu afany i a l’ajut rebut. Desconec, apreciat lector, si ha tingut l’ocasió d’intercanviar quatre paraules amb un jove menor d’edat que hi arriba des de lluny, mirant de forjar-se una vida mínimament digna. No sé si ha pogut burxar una mica en el seu interior ni si s’ha proposat entendre què pot provocar que un jove de quinze o setze anys, de vegades de tan sols dotze, s’allunyi del major escut de protecció que hauria d’existir en aquesta vida: la família. Personalment, he pogut escoltar, esgarrifada, alguns recorreguts vitals explicats en primera persona o descoberts a través de la mirada dels professionals que els han acollit quan, completament desorientats i desbordats per les circumstàncies, han posat els peus en territori català. Sé de joves, més aviat nens, que per arribar fins a Catalunya han caminat quatre o cinc dies pel desert, sense aigua i sense un mos per dur-se a la boca. Sé de joves que van sortir de casa parapetats pels amics amb qui emprenien el viatge i que, més tard, han hagut de deixar morir aquests amics enmig de l’aventura. Sé d’alguna noia que ha hagut d’accedir a diverses violacions a canvi de pujar al camió que l’havia de dur al paradís somiat.

Sé de joves que han fugit de la terra que els ha vist néixer perquè la guerra o la gana estava a punt d’arrasar les seves vides. No visc d’esquena a la realitat, així que també sé de joves migrats que han fet del furt el seu mode de vida, perquè no han trobat alternativa o perquè han normalitzat aquesta via per subsistir dins la misèria. Abans d’anar repartint etiquetes de bons i dolents com qui reparteix caramels entre la canalla, potser ens hauríem de preguntar com ens pot canviar el present si algú ens dona, almenys, una oportunitat. De vegades, poder assaborir la vida depèn només d’aquell instant que et permet recalcular el rumb. Als joves migrats i a tothom.