Sant Jordi, expatró del disc

Va haver-hi un temps en què es regalaven discos per Sant Jordi, gairebé com si el disc, vinil o CD, fos l’equivalent al sacrosant llibre, que no ha perdut la batalla contra les pantalles. Va ser un miratge, una il·lusió momentània: ara regales un disc a algú i és possible que s’ho prengui com una ofensa, com si et traguessis de sobre una rampoina. Va haver-hi un temps en què les discogràfiques i els grups catalans veien Sant Jordi com una data assenyalada per publicar les seves novetats, un segon Nadal. Tot això ha passat a la història. Gairebé ja no creuen en el disc –el disc físic, es diu, davant la realitat etèria del món digital– ni tan sols la majoria dels músics i discogràfiques, la qual cosa podria semblar un contrasentit, com ho seria que el propietari d’una fàbrica d’embotits no cregués en els xoriços, posem per cas. Però ja ningú no compra discos, la gent ja no té reproductors per escoltar-los ni espai per guardar-los, m’aclareix una noia que s’encarrega de la promoció d’una discogràfica catalana històrica que ha sabut reconvertir-se i adaptar-se al fenomen de les noves músiques urbanes. Ara, les discogràfiques invoquen els “360 graus” per envoltar completament l’artista en totes les seves dimensions –els concerts, sobretot, però també els guanys que poden generar les seves cançons a la publicitat o a les xarxes–, entre les quals els beneficis derivats de la venda dels discos són la xocolata del lloro. Tot sona a mercantilisme. No és que abans els músics no volguessin tenir grans èxits i fer-se milionaris, però alguns sabien dissimular el seu afany de lucre.

De tant en tant alguna veu crida en el desert: divendres es va presentar a Sant Feliu de Guíxols el llibre Emocions rodones, de Jaume Garcia i Josep Taberner, membres de l’Associació d’Amics de la Música dels Anys 60. És tot un cant apassionat al disc. També va ser-ho la presentació que Judit Neddermann va fer dimecres a la Marfà de Girona del visual album del seu nou disc, Lar, editat en CD i vinil blanc: un migmetratge realitzat per Isaac Fluxà per mostrar totes les cançons del disc segons l’ordre que l’autora va pensar que era millor per degustar-les, amb tranquil·litat –entre els objectes de merchandising destaca una espelma–, tot i que ella mateixa és conscient que potser ja no tenim ni temps ni paciència per escoltar un disc que supera per poc la mitja hora de música. Una llàstima.