José Antonio i tots els altres

José Antonio, aquell que en les parets oficials apareixia al costat de Franco amb la creu pel mig, aquell místic fundador de la Falange, el de la irrevocable unidad de destino de los pueblos de España que fou màrtir propiciatori i icona de la Cruzada, que hauria pogut fer ombra al Caudillo i li feu més servei en cos absent, i que si és cert que per això no s’esmerçà a salvar-li la vida, també ho és que, passats els anys, suportà una llarga agonia per fer coincidir la seva mort (20-N) amb el del carismàtic líder feixista. Les restes de José Antonio Primo de Rivera sortiran dilluns del Valle de Cuelgamuros (abans de los Caídos) com ja en van sortir les de Queipo de Llano i les del Generalísimo, i es tracta d’una bona notícia en el procés de compliment de la llei de memòria democràtica, per més que els seus nostàlgics preparin homenatges de desgreuge en la nova sepultura. I és una notícia que ens demana que no oblidem que en la més gran fossa comuna del país hi ha unes 33.000 persones enterrades, 18.000 de les quals del bàndol republicà, i que els seus fills i nets esperen que puguin marxar també d’aquell horrorós monument de glorificació de la dictadura construït justament per presoners en règim d’esclavitud (les fotos fan pensar en el camp de concentració de Mauthausen) i inaugurat l’1 d’abril de 1959. I hem de recordar, a més a més, que en la seva infinita crueltat, Franco hi va traslladar cadàvers de tot el país sense autorització ni coneixement dels familiars i barrejant en saques ossos vençuts per impedir –o dificultar– la seva futura identificació.