Reciprocitat televisiva

Malgrat que s’hagi avançat moltíssim en l’estudi de les formes de colonialisme, aquest persisteix intacte a tot arreu. Hi ha un nacionalisme d’estat, de dretes i d’esquerres, molt bel·ligerant contra el fet que el català sigui la llengua habitual en tots els àmbits del seu territori. Tant al Regne d’Espanya com a la República francesa, les dretes i les esquerres –franceses i espanyoles– segueixen criteris lingüístics i culturals supremacistes contra el català. Així volen fer creure que hi ha unes llengües que a tots els efectes tenen més drets que d’altres, com si fos un fet natural. Cosa que avui no s’atrevirien a dir, per exemple, dels gèneres. Creuen que la seva llengua és la més universal i la més contracultural, la més educada i la més canalla, la més internacional i la més popular, la més empresarial i la més sindicalista, la més antiga i la més rejovenida, la més divina i la més laica. Sigui quin sigui el valor en qüestió, quan aquest valor en un determinat context és positiu, el supremacisme el fa seu i adjudica a la llengua que minoritza el valor invers. Per exemple en un entorn nacionalcatòlic parlar català no era parlar “cristià”, i en un entorn revolucionari lerrouxista parlar català era parlar la llengua de la burgesia, i així successivament: el català no podia ser ni modern, ni científic, ni sexi, ni etc. Abril del 2023, a la Catalunya del Nord l’Estat francès no el deixen utilitzar en les reunions dels ajuntaments. I a l’Estat espanyol, per només dir una cosa que els –i ens– hauria de fer morir de vergonya, encara s’impedeix la reciprocitat televisiva entre els territoris que comparteixen el català com a llengua comuna.