Sant Jordi al tren

Amb l’esplèndida diada de Sant Jordi encara fresca, baixo l’endemà en tren a Barcelona. Miro al voltant, tothom concentrat en el mòbil. El patró de Catalunya no ha obrat el miracle de transformar en paper les pantalles rutilants, ni que sigui per un dia. Res d’estrany. Fa temps que jo també vaig substituir el llibre –una pòlissa imprescindible contra tota mena de contratemps en els viatges amb la Renfe– pel giny electrònic. Abans de sortir de casa, el control de rigor per assegurar-me que el duc a sobre, no fos cas que perdés la connexió amb el món exterior, la gestoria familiar, l’oficina. Els contactes, la càmera fotogràfica, les aplicacions... Fins aquell dia que te’l deixes, quan ja ets al vagó i ja no hi ha marxa enrere, i penses i ara què faràs. I és llavors quan sospires i mires per la finestra i et fixes en el paisatge que has recorregut mil cops en el tren com si no l’haguessis vist mai. I aquell disgust estúpid es transforma en una descoberta. Aquella casa modernista, aquells blocs infernals a tocar de la via, els horts descuidats, la perifèria industrial i, no saps per què, tot té ara un interès. Els pensaments volen, d’aquí cap allà, i sents un profund benestar. I et ve al cap aquell llibre que sempre duies i un dia vas abandonar. El tornaràs a portar.