La mala política

El nou projecte de llei de l’habitatge representa un pas més en la intervenció del mercat. Es tracta d’un projecte que recull i amplia diverses mesures de protecció del llogater ja assajades a Catalunya fa anys.

A Catalunya, les mesures han fracassat. L’oferta de lloguers s’ha reduït i els preus han seguit pujant. És un cas de llibre, el govern crea drets que fa pagar als propietaris i aquests decideixen sortir del mercat o cobrar-s’ho. El resultat és poc sorprenent; les intervencions del preu al lloguer han acabat sempre igual de malament, a l’estranger i també a Espanya, amb la infame llei de la renda antiga del franquisme.

Es tracta de dades públiques que són accessibles i comprensibles per a qualsevol, fins i tot per les ments privilegiades que enviem al Congrés.

Per què, doncs, aprovar lleis que ja saben que no funcionen?

Enguany fa vuit anys de l’entrada d’Ada Colau a l’alcaldia de Barcelona amb una campanya basada en l’habitatge. Va impulsar tota una sèrie de mesures d’intervenció que han fracassat, el mercat de lloguer a Barcelona està pitjor que mai, però la Colau encara és viva a les enquestes. Sempre troba algun culpable: els pisos turístics, els fons voltor o els especuladors. Davant de la magnitud del desastre últimament en parla menys, va canviant de batalla i ara es dedica a buscar culpables amb la mobilitat per repetir la jugada.

Hom diria que l’objectiu de la llei no és millorar el mercat de lloguer, sinó donar carnassa electoral. Políticament és molt més rendible mantenir un problema viu i treure’n rendiment que no pas intentar solucionar-lo.

Davant del dilema, el mal polític sempre optarà per fer bullir l’olla més que anar per feina. Es tracta, doncs, de no votar mals polítics per molt que apel·lin als nostres pitjors instints.