Per què no parlen amb nosaltres?

Si parlen de nosaltres o si parlen amb nosaltres potser ens agradarà o no el que ens vulguin dir, ens agradaran o no les propostes que considerin més pertinents per convèncer-nos que els hem de votar i revalidar una confiança o donar pas a una alternança, que tot forma part de les regles de joc del sistema democràtic. El problema és que només parlen d’ells com si ells fossin el centre de l’univers i nosaltres, el poble sobirà, la claca d’un espectacle que cada dia que passa guanya en desqualificacions personals, en eslògans que fan riure de pena i en l’intent de tòrcer el coll a l’adversari, a veure qui cau primer. (Em refereixo a la sessió de dimarts al Senat i al cos a cos entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo.) Entenc que estem instal·lats en la campanya i que el president del govern aprofiti la conjuntura per parlar de Doñana i de la política d’habitatges i que es carregui el model neoliberal del PP –una definició no gens exagerada, si bé en alguns aspectes faria bé de mirar també a casa. Entenc que el cap de l’oposició s’entesti solemnement amb allò de l’ocupació de La Moncloa i de derogar el sanchisme, atès que realment no té res més a oferir que una societat marcada pels privilegis d’una minoria contra els drets més bàsics de la majoria, i això no és fàcil argumentar-ho públicament. El que ja no entenc és per què Sánchez li segueix la veta i es posa a fer el fatxenda amb la pilota quan li ha fet un o molts gols. No s’adona que la bronca forma part del paisatge contagiós de la dreta? Que la fressa és una estratègia pensada per cansar i desmobilitzar l’electorat, excepte el que es va identificant amb les opcions més extremes encara que vagin contra els seus interessos? Que no parlin d’ells, que parlin amb nosaltres!