Llarena, present!

Espanya ha aconseguit reduir l’amenaça independentista a una aldea d’irreductibles que no tenen cap altra poció màgica que no sigui la democràcia, els drets fonamentals associats i el dret europeu com a única jurisdicció disposada a vetllar aquests drets i a escoltar la seva versió dels fets. I entre els irreductibles, l’eurodiputada Clara Ponsatí, abans perseguida per sedició i ara només per desobediència, però perseguida, detinguda (il·legalment) fa uns dies a Barcelona i ara requerida a declarar pel jutge Llarena (Tribunal Suprem) amb tot l’arc de l’espanyolisme polític fent-li els cors. I per què? Doncs en essència per marcar paquet, per demostrar qui mana i per evidenciar que ningú pot escapar del seu poder i que qui gosa qüestionar el sistema i la seva virtut s’ha d’acabar agenollant, davant un guàrdia civil, un jutge, un funcionari de presons o davant de tots tres.

La paradoxa és que Espanya és molt europea per defensar la jurisdicció i el projecte de la UE, però en determinades qüestions no hi ha ni jurisdicció, ni projecte que valgui, només compromís i vocació de passar per l’adreçador tot aquell que qüestioni el seu muntatge, ja ho saben, la sobirania indivisible, el rei i l’statu quo, que volen mantenir com si no existís res més. Fins i tot per sobre de la llei europea, que diu que el fet no és cap delicte, que Llarena no és el jutge predeterminat per llei per encausar-los, que la detenció de fa unes setmanes a Barcelona va violar la immunitat de l’eurodiputada o que, quan un jutge nacional ha estat informat d’un procediment d’empara dels privilegis i la immunitat d’un eurodiputat, el jutge ha de suspendre el procediment judicial i dirigir-se a l’eurocambra.

És el que hi ha, l’Espanya que hi ha. La que, quasi mig segle després de la mort de Franco, encara permet fer apologia del feixisme, del franquisme i del falangisme, encara desmunta mausoleus de la dictadura, i quan ho fa envia un escamot policial sense defenses ni fusells, ni autoritat per contenir els partidaris de José Antonio Primo de Rivera. Quins temps aquells en què la democràcia espanyola enviava batallons d’antidisturbis rabiosos i armats fins a les dents per atacar ciutadans amb paperetes i urnes.