Una motxilla d’empatia

Aquest mes volia escriure sobre l’assetjament escolar arran de la xerrada que la mediadora Sònia Méndez va fer a la Casa de Cultura. Vaig sortir-ne amb un munt de reflexions i la llibreta plena d’apunts. Arribava tard a una reunió i mentre atenia una trucada, vaig aparcar la Girocleta per anar cap a casa. M’hi vaig oblidar la motxilla i no en vaig ser conscient fins que ja era massa tard; en tornar-hi, la motxilla ja no hi era. Després de contactar amb Girocleta i amb els cossos policials, vaig assumir que no recuperaria la motxilla ni res del que hi havia (tampoc la llibreta amb els apunts). Però l’endemà una trucada capgirava la sort: la propietària de l’òptica on em faig les ulleres sabia qui la tenia. Algú s’havia posat en contacte amb ella per demanar-li si podia, a través d’un tiquet, aconseguir el meu contacte. La Marissa de l’Òptica Santa Eugènia em va donar el telèfon d’una dona que ni ella ni jo coneixíem i que m’alegraria el dia. Li vaig trucar, i la Paula em va dir que podíem quedar al mateix lloc on m’havia oblidat la motxilla. Allà, una noia jove em deia que havia decidit agafar la bossa la nit abans en deduir que algú se l’havia oblidat: “Vaig pensar que si no l’agafava jo, ho faria algú altre i no la tornaries a veure. Sé el que és perdre una bossa i no volia que li passés a ningú el que em va passar a mi.” Amb aquestes paraules, la Paula em va connectar a la xerrada de la Sònia quan posava sobre la taula la importància de l’empatia i el treball emocional per a una societat millor.

Parlen de la indiferència de la joventut, però resulta que la Paula no només no va dubtar a salvar la meva motxilla, sinó que es va molestar a buscar la manera de localitzar-me malgrat que a la bossa no hi havia cap document identificatiu. I la Marissa no va tenir problemes per dedicar una estona del seu temps a esbrinar qui era la clienta que havia perdut les seves coses. Em pregunto què se n’hauria fet d’aquesta bonica història si tot plegat hagués passat en una ciutat indiferent i el tiquet vingués d’alguna cadena amb personal itinerant i gerència llunyana. Sovint la vida ens despista fent-nos oblidar motxilles plenes del que importa. Per sort, també ens posa en el camí Paules i Marisses que ens recorden el tresor que poden ser les persones.