El drama i jo

“Alliberes feromones de drama”, em diu un dia la meva amiga Inés. Per algun mecanisme mental que no em sé explicar, recordo un text d’una altra amiga, l’Alaitz, que hi connecta molt bé: “M’enamoro poc i sempre de paios estranys. No em fixo ni en el guapo ni en el bo. Sempre nois com d’una altra època, que escolten música desfasada o encara incompresa, que admiren l’abstracció de l’art però esnifen realitat i exhalen decepció. Nois que no miren, sinó que capten i et calen l’ànima amb una pluja èbria i càlida. M’enamoro dels trencaclosques infinits i em faig addicta a buscar la clau entre les peces, a despullar-los, alliberant cada capa per, quan arribo finalment a la pell, veure’ls marxar. M’enamoro de paios estranys i tan refotudament especials que no els oblido mai, perquè és cognitivament impossible, i vaig acumulant fotografies trencades al bagul dels records. Algun dia, quan la pell s’arrugui pel temps i l’oblit envaeixi cada cantonada del passat, aquest bagul seguirà intacte.” Totes dues em fan pensar que soc narradora perquè encadeno drames i quan no els tinc els genero de manera inconscient al meu voltant per poder crear literatura. D’Anaïs Nin en vaig aprendre que abans d’escriure s’ha de viure. El drama no és cap tragèdia: l’heroi no mor i té un final feliç. El drama fusiona elements tràgics i còmics perquè té com a objectiu personificar la vida tal com és: bipolar. La persona dramàtica té la capacitat d’interessar i commoure vivament els altres. Les meves feromones de drama no deixen de fer metàstasi i això, bona gent, és potser el que em diferencia d’un vegetal.