De set en set
Graset
Mentre esperàvem que aparegués Àngel Quintana al programa Més 324 per parlar-hi de Sempre tindré París, comentàvem amb una amiga que ens agrada en Graset perquè, per així dir-ho, és poc televisiu: balbuceja i dubta com a signe que pensa mentre parla, riu de manera inesperada i fins intempestiva, pot emocionar-se sense fals sentimentalisme. A més, contradient l’esperit de la televisió actual, entrevista persones que han escrit llibres i així dona espai a la literatura. No es pot tenir tot, però és una llàstima que ho acostumi a fer cap al final del programa, de manera que potser no hi arribem perquè abans hauran deixat d’interessar-nos els debats dels tertulians: fa temps que la política, almenys la catalana, s’ha fet avorrida.
Ho comentàvem mentre, de fet, no seguíem la tertúlia que va precedir l’entrevista a Quintana, que va començar a parlar com una metralleta amb la consciència que no es pot desaprofitar el temps a la televisió, encara que el programa d’en Graset sembli alentir-lo. L’autor de Sempre tindré París va esmentar que, en escriure sobre la pròpia vida a partir de la seva estada parisenca entre la tardor del 1983 i la primavera del 1984, va inspirar-se en Annie Ernaux i també va tenir present Les il·lusions perdudes i altres llibres de Balzac. També va parlar del fet que, amb el seu amic Miquel Riera, va passar-se moltes hores a la Cinémathèque veient pel·lícules clàssiques i descobrint el cinema japonès. Va dir moltes altres coses, però només algunes de les que conté el llibre, abans de concloure que no sap si veure cinema l’ha ajudat a saber mirar el món. O potser el contrari. Tant se val. El seu llibre ens recorda, també a contra corrent, que la cultura enriqueix la vida. Passejar, també. Així de simple.