Desprotegits i empaperats

Fa temps, en un viatge llarg a la Fundació Vicenç Ferrer d’Anantapur (Índia), vaig veure per primera vegada com la gent aprofitava la femta de vaca per obtenir gas que servia per a l’ús domèstic; més endavant, durant les dècades següents i a una escala més gran, la fundació també ha utilitzat plantes de biogàs en diferents indústries agrícoles i pobles. En el moment que evoco molts ciutadans europeus gaudíem d’una abundància energètica assequible que consideràvem un recurs perdurable.

D’alguna manera fèiem veure que érem més o menys autosuficients energèticament parlant i que podríem tenir energia barata per sempre. Potser és aquesta una de les causes de l’anar fent que hem viscut fins a l’esclat del que se’ns anuncia com a canvi climàtic irreversible. Amb prou feines comencem a nedar quan tenim l’aigua al coll. Moltes petites empreses i propietaris particulars se n’han adonat i estan instal·lant plaques solars, amb ajuts sotmesos a la lentitud administrativa. A casa vam encarregar un projecte fa temps i anem endarrerits, però conec una empresa familiar que ha aconseguit abaratir el cost de la llum de manera considerable –de 12.000 euros al mes ha passat a 2.000.

Ens fa mandra canviar? Ens hi resistim perquè tenim tendència a acomodar-nos o bé hem estat desprotegits completament? Una mica de cada, perquè fins fa pocs anys no ha convingut impulsar les renovables per part del govern espanyol ni tampoc s’ha fet una aposta seriosa al nostre país per implantar parcs fotovoltaics sostenibles o plantes de biogàs, tenint en compte la quantitat de granges animals que hi ha al territori. Moltes granges –algunes ja ho fan– podrien aprofitar la superfície de teulat per a instal·lacions de plaques solars (no sé si aquesta mesura podria pal·liar l’encariment del preu de l’energia que ha provocat aturades a l’activitat de plantes de tractament de purins, com ha passat a Osona). Tampoc hi ha prou subvencions, que van sempre amb retard. A vegades les respostes arriben a correcuita i es justifica la desprotecció de zones de valor ecològic com la del cap de Creus per implantar parcs eòlics, sense aprofitar el traçat d’autopistes on també bufa molt el vent i on es podrien col·locar infinitud de plaques solars a les mitjanes.

Els responsables polítics d’aquí s’escuden en el fet que és l’Estat qui decideix, encara que no sigui el nostre model. Si per aconseguir energia hem de fer malbé parcs naturals, no anem pa bé. Darrerament, hem passat a veure la situació climàtica com una emergència mundial, tot i els minsos resultats que han donat les cimeres sobre el clima. Personalment, quan em parlen de cimeres imagino representants polítics fent el numeret en una sala luxosa ben engalanada de plantes, amb oferta de bufet d’hotel de cinc estrelles i temps d’oci invertit en ves a saber què. Estic llegint un llibre publicat per l’editorial Empúries de Joandomènec Ros: Cal que siguem masovers del món. En un dels paràgrafs, l’autor diu: “Encara estem molt lluny d’entendre que som una espècie més d’aquest món cada cop més assetjat per una població humana creixent i àvida de recursos.” La idea que només som estadants de la terra i no pas els propietaris m’ha recordat el discurs que el cabdill indi Seattle va dedicar als colons invasors el 1856. Però som on som, malgrat els fracassos reincidents.

És cert que la consciència ambiental ha millorat una mica i que el tema ecològic –tant als nostres pobles com ciutats– ha passat a formar part de les polítiques municipals. Tot i això continuem amb inèrcies injustificables, com el fet que poc abans de la campanya electoral es mogui tot el que ha estat estancat, especialment les obres de construcció pública. Aquests dies, mirant alguns programes electorals, he vist sobretot propostes de creació de parcs solars fotovoltaics. Tanmateix, en qüestions tan simples com la propaganda electoral –mailing– ens continuen envaint a domicili. Aquesta activitat s’ha convertit en una de les despeses principals de les campanyes, fins al punt que en els comicis al Parlament del 14 de febrer de 2021, es varen batre tots els rècords: 13,5 milions d’euros finançats amb diner públic. Una xifra disparada.

D’acord que jo prefereixi tenir els llibres que m’agraden en paper, però he mirat d’estalviar-me la invasió de paperetes a la bústia. De moment, ni tan sols hi ha hagut manera que ens les enviïn de manera unificada. Seguim llençant diners i energia en va, sense utilitzar l’alternativa de les noves tecnologies.