Per sort, Europa no mira

Ha estat la setmana de la gestió dels despropòsits. Vam començar amb un caos organitzatiu en les oposicions. Simplement, vergonyós. El festival va continuar amb l’enèsim desgavell a Rodalies. Ja no és el fet que tinguem un garbuix diari, sinó que estem normalitzant fins i tot les excepcionalitats, de tan sovint que es produeixen. I al paquet hi hem d’incloure un acord al Parlament contra la sequera que, més enllà d’establir una treva política durant les municipals, no inclou cap mesura que ens garanteixi l’aigua per demà passat. Encara sort, doncs, que Europa ja no ens mira –si és que mai ho ha arribat a fer–, perquè la imatge que projectem aquests dies no seria exactament la d’un país amb vocació d’estat. Vagin posant una cosa darrere l’altra i el conjunt és molt decebedor.

I a les ensopegades d’aquesta setmana hi podem buscar les mil i una excuses. Que la nefasta gestió de rodalies és culpa d’Adif; que les mesures realment efectives i a curt termini contra la sequera només poden venir del cel; que l’empresa que muntava les oposicions no va estar a l’altura... Però al cap i a la fi són això, excuses amb què camuflar l’autocrítica. Sí, Adif és un organisme incompetent o bé volgudament maliciós contra Catalunya. Però ningú fa un cop de puny sobre la taula i diu “fins aquí hem arribat”. Cert que ara mateix pràcticament només ens podem encomanar a la Moreneta perquè del cel ens caigui l’aigua que desassedegui els camps i ens garanteixi una temporada turística digna. Però ningú assumeix les culpes d’una mala previsió que ara només ens permet establir restriccions i pensar en infraestructures futures. I, finalment, no hi ha cap dubte que l’empresa encarregada de fer les oposicions l’ha vessat molt. Tant com qui va externalitzar la convocatòria i no en va fer un control previ prou exhaustiu. Per tant, potser encara tenim sort que Europa no ens miri. Perquè tampoc hi ha gaire cosa a veure. A hores d’ara, segurament el que més ens convé és ser invisibles.