A la tres
El preu de viure
“L’abisme entre els sous i el cost de la vida s’ha fet tan gran que treballar ja no és sinònim de poder viure mitjanament bé. En molts casos significa només poder sobreviure
Aquesta setmana han sortit les dades de l’atur del mes d’abril. Ha retrocedit per tercer mes consecutiu, impulsat sobretot pel sector turístic. Segons aquestes dades, hi ha 9.506 persones que aquest mes passat van trobar feina i els 338.795 desocupats que actualment es registren són la xifra més baixa dels darrers quinze anys. Una bona notícia? I tant. Com més feina tinguin els ciutadans d’un país, més ric és. Almenys aquesta és la teoria. La pràctica és una cosa totalment diferent. Molta gent ha trobat feina, d’acord. Però amb quin sou? Avui en dia treballar no és sinònim de poder viure. Jornades maratonianes que es paguen a uns preus irrisoris i que fan que a molta gent els surti més a compte estar a l’atur que treballar. La vida s’ha encarit una barbaritat els darrers temps. Les empreses han de retirar pagues, abaixar sous i congelar la contractació per poder tirar endavant. La llei de l’oferta i la demanda ja no es compleix, simplement perquè els preus estan inflats i els sous, devaluats. Un exemple: una cervesa a preu de supermercat surt a 0,67 euros l’ampolla de 330 ml. En una terrassa d’un bar pot arribar a costar 3,4 o 4 euros. D’acord que hi ha el servei, les taxes, l’espai i tot el que es vulgui. D’acord que te la pots prendre a casa i et surt més econòmic. Però amb tot plegat no se’ns ha desmarxat a tots una mica el cap?
Perquè mentre el treballador de base s’ha de començar a plantejar cada cop més sovint quedar-se a casa en lloc d’anar a una terrassa, hi ha molta gent per a qui fer una cervesa és un luxe. La seva preocupació és com pagar hipoteques o lloguers desbocats, com arribar a final de mes i intentar que a la seva família no li falti res. Mentrestant, en l’altra cara de la moneda, gent com Alejandra Blázquez, l’assessora d’Ayuso que no va deixar pujar un ministre a la tribuna, cobra 75.667,02 euros anuals.
L’abisme entre els sous i el cost de la vida s’ha fet tan gran que treballar ja no és sinònim de poder viure mitjanament bé. En molts casos significa només poder sobreviure.
