Tenim un codi deontològic

Per controlar la por, diu, cal una combinació de pebrots, intel·ligència i enteniment refinadíssima; jo em conformaria que els que tenim l’enorme responsabilitat de publicar opinions –lliures, no insensates– ens comprometéssim a complir el codi deontològic de la professió periodística i de ben segur que ens estalviaríem cabassades d’aquesta por que ell manifesta sentir i que, a mi, són escrits com el seu els que me la provoquen perquè busquen, ras i curt, escampar mala bava. Què ens demana el codi? No discriminar ningú per la seva condició sexual, discapacitat física o mental, creences, origen, nacionalitat i extracció social i evitar expressions vexatòries que puguin incitar a l’odi i a l’ús de la violència. Doncs el seu article –i no en diré ni l’autor ni el mitjà– és de manual d’extrema dreta xenòfoba, vestit d’amor a la pàtria i tenyit de la nostàlgia d’altres temps, quan hi havia neonazis amb esvàstica i bandera espanyola però almenys tothom sabia qui eren i on vivien les famílies, immens consol i comprensible indulgència per allò de l’ADN nostrat. Per mitjà d’un alter ego camuflat, es passeja per un poble, un de tants de la Catalunya interior, on campen marroquins en bandada i s’atansen als veïns desafiants com si fossin de la FAI –embolica que fa fort!–, mala gent que només respecta la força bruta i estomaca els catalans que es troba pel camí, encara bo que el narrador anònim també duu la violència integrada a la seva vida, perquè els mossos i l’alcalde no fan res i més val tenir una escopeta a casa i muntar un sometent… I així, sense acostar-se a la realitat del fet –quina és la notícia?, què ha passat, on, com...?–, justifica l’odi i incita a la violència contra tot un col·lectiu. Irresponsable i intolerable praxi que, de refinadíssima –per cert–, no en té res!