Barcelona 1929

D’aquí a pocs dies farà cinquanta anys de la inauguració de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Jo tenia dos anys, aleshores, i per tant no en recordo res. Sé que quan vaig ser una mica més grandet vaig anar-hi, perquè he vist una fotografia on sóc, amb el meu avi, davant les columnes lluminoses d’en Buïgas. Si no recordo malament, hi havia unes fonts en les quals l’aigua feia saltironejar pilotes i una mena d’obeliscs de vidres, de color groguenc, em sembla. De tota aquesta instal·lació de fantasia aquàtica i lluminosa, que s’estenia per tot el recinte, ara només en queda la font central. És una llàstima que s’hagi destruït aquest testimoni decoratiu d’una època.

Des de començament de segle que la ciutat volia fer una exposició, però per tot un seguit de circumstàncies els projectes –diversos– no van anar endavant. La dictadura de Primo de Rivera es va fer seva la idea... a base de comprometre econòmicament l’Ajuntament de Barcelona. Durant molts anys els barcelonins vam haver d’incorporar a la nostra correspondència aquell famós segell “proExposició” per tal d’intentar reduir els deutes municipals. Això del “peatge català” ja ve de lluny...

Diuen que amb l’Exposició el règim de Primo de Rivera volia resoldre el problema de l’atur. Les obres van ser, realment, molt considerables, i les conseqüències, imprevisibles per a Barcelona, encara que algú afirma que la Dictadura ho havia previst molt bé: l’arribada d’una gran onada d’immigrants, en els quals es confiava per aigualir la força del catalanisme. També es diu que s’havien d’alçar, a l’entrada, quatre torres, que finalment foren suprimides pel seu “simbolisme”.

No es pot negar que l’Exposició fou un esdeveniment, que el nom de Barcelona va córrer per tot el món i que afavorí el descobriment de la muntanya de Montjuïc, urbanitzada no feia gaire i fins aleshores pràcticament desconeguda per la majoria de ciutadans; força anys més tard, em sembla, quan es referia a aquell indret la meva mare no en deia pas Montjuïc, sinó “l’Exposició”.

S’ha dit que la Dictadura patrocinà l’Exposició amb un esperit triomfalista. Podia ser d’altra manera? En principi, totes les exposicions són “triomfalistes”, tant se val qui les organitzi. Es busca la monumentalitat, l’assistència massiva i el prestigi d’una ciutat o d’un país –exposicions de París del 1889, de Brussel·les, d’Osaka– i en definitiva es tracta de demostrar que “les coses rutllen”. A més de l’Exposició què passava, però, en aquella Barcelona de la primavera del 1929? Hi havia atracaments, petards a la Rambla, detenció d’estudiants; el 18 d’abril –un mes abans d’inaugurar l’Exposició– és suspesa tota actuació docent a la Universitat fins al primer d’octubre, també és suspesa la revista “L’Estudiant”; després, multa i suspensió per cinc dies del diari “La Nau” per no haver passat per censura les galerades d’un article; multa a “El Correo Catalán” i suspensió indefinida d’“EI Matí” –diari catòlic que havia sortit el 24 de maig– i “Las Noticias”... i el 9 d’octubre el mateix Primo de Rivera publica a “La Vanguardia” un article contra els polítics i intel·lectuals que ataquen el seu règim.

El Barça, però, és rebut entusiàsticament en tornar de Madrid, guanyador del campionat de Lliga. La manifestació popular no pot ésser “suspesa”.