Dubtes electorals

El 28 de maig escollirem els consistoris que governaran els nostres ajuntaments durant els propers quatre anys. És a dir: decidirem en mans de qui posem el nostre benestar més immediat, aquell que es concreta en la prestació de la majoria dels serveis que trobem a la porta de casa, en l’entramat del medi urbà i en els espais naturals dels llocs on vivim. I si se’ns plantegen interrogants cada vegada que hem de decidir quina papereta posarem a l’urna, davant d’unes eleccions municipals els dubtes s’accentuen perquè els efectes del nostre encert o del nostre error són molt més propers i perceptibles. Aquí n’anotem alguns per reflexionar-hi.

PERSONES O PARTITS? Sempre hem sentit a dir que en unes eleccions municipals es voten les persones i no les sigles i aquest criteri se sobreentén com un valor positiu perquè preval el coneixement dels candidats per damunt dels interessos supramunicipals dels partits. Però això no és sempre tan clar. Per més vàlids o coneguts que siguin els candidats, si tenen ambició política se sotmetran a les directrius del partit perquè és una condició indispensable si volen que la seva carrera prosperi. I si no en tenen, també hauran de recórrer als recursos de la seva organització perquè els ajudin a resoldre entrebancs o els facilitin gestions o inversions si governa en institucions superiors. Els que no es vulguin conformar amb el pragmatisme d’escollir un candidat o candidata “de partit”, poden decantar-se per candidatures independents? Només si són capaços d’assegurar-se que tindran la mateixa eficiència i que no són també presoners d’altres interessos.

EXPERIMENTATS O NOVELLS? A Catalunya tenim ajuntaments de dimensions molt diferents i no n’hi ha cap que sigui fàcil de gestionar, però la dificultat es multiplica exponencialment com més gran és. Entrar en una administració local i haver de torejar alhora els laberints burocràtics, les trampes que l’equip de govern i l’oposició es paren recíprocament, les complexitats de les demandes dels ciutadans, de les entitats i dels grups d’interessos que assetgen sempre els qui governen, pot fer perdre l’ànim i la paciència a qualsevol. És millor triar un candidat o una candidata experimentats i acceptar el risc dels seus vicis? O escollir-ne un altre de fresc i novell i córrer el risc de veure’l ofegar-se? Probablement, la millor opció és trobar una candidatura que reuneixi els dos perfils, que projecti un propòsit de renovació progressiva i confiar que no s’encomanin respectivament ni els nervis dels debutants ni els vicis dels acomodats.

PROJECTE DE CIUTAT. Un candidat a alcalde o alcaldessa, un grup polític, han de tenir un model de ciutat i l’han de saber explicar i concretar. Per tant, d’entrada, convindria refusar els programes electorals que presenten bateries de mesures disperses, que només pretenen captar vots tapant forats o posant en evidència les mancances dels governs precedents. I com que és més fàcil receptar que prendre i fer promeses davant d’un paper és molt més senzill que fer-les amb el pressupost municipal a la mà, cal desconfiar de les propostes grandiloqüents que no vinguin acompanyades d’un pla de finançament i d’un calendari de realització; però, sobretot, de les que no formin part d’un projecte de ciutat definit prèviament i amb claredat.

UNIONISTES O INDEPENDENTISTES? Els electors independentistes s’enfronten a un doble dilema. D’una banda, i en el cas que els partits unionistes presentin candidats que ofereixin bones expectatives per al progrés del municipi, els votants han de decidir si valoren aquesta oportunitat per damunt de tot el que aquests partits representen. És a dir, si estan disposats a oblidar que han estat partidaris i fomentadors de la repressió, que ho continuen essent i que no hi podran comptar per a res que tingui a veure amb l’amnistia ni amb l’autodeterminació de Catalunya. I, per un altre costat, també han de valorar si estan disposats a sacrificar les bones expectatives que ofereix un candidat o una candidata, per involucrar-se en la guerra fratricida de l’independentisme i votar contra un bàndol o contra un altre o fugir avorrits cap al vot en blanc. I dic expressament el vot en blanc perquè l’abstenció –legítima, és clar– representa renunciar a l’únic acte que ens permet transformar la societat des de la democràcia. Representa renunciar a un dret individual que va costar molts d’anys d’esforços i de sofriment a molta gent per recuperar-lo.