Dormir allà on el poeta va morir

Malalt, cansat, derrotat, feia la retirada al costat d’una riuada de republicans –mig milió– que en 15 dies d’hivern, entre el 27 de gener i el 10 de febrer de 1939, van passar la frontera empaitats per l’exèrcit franquista i tractats com bestiar en el país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Ell no volia marxar, hauria preferit acabar els seus dies en una cuneta, però va continuar el viatge i amb penes i treballs va baixar a dos quarts de sis, la tarda plujosa del 28 de gener, a l’estació de Cotlliure, sense equipatge i acompanyat de la mare, d’un germà i la seva dona i de l’escriptor Corpus Barga i es va allotjar en un modest hotel de nom Bougnol-Quintana on 26 dies després, el dimecres 22 de febrer, va morir als 64 anys, al costat del mar i amb aquests dies blaus i aquest sol de la infància que el venien a buscar. Recuperem el llibre de Xavier Febrés Els últims dies de Machado, que refà la història del desterrament del poeta i traça l’ignominiós recorregut per una França desbordada, pusil·lànime i incapaç d’entendre que l’allau humana que rebia amb desconfiança i menyspreu la formaven els refugiats de la primera batalla de la Segona Guerra Mundial. Vuitanta-quatre anys després, aquella pensió on Machado va ser vetllat per una nombrosa representació d’exiliats i des d’on fou portat a coll fins al cementiri –mai no hi falten flors, cartes, pedres, la tricolor– s’ha convertit en un Airbnb, empresa d’allotjaments en línia, i s’ha perdut l’oportunitat de recuperar-la com a lloc de memòria democràtica en no sufragar l’Ajuntament l’elevat preu que en demanaven els propietaris, tot i els esforços de la fundació que porta el seu nom. Ningú –més poderós, cap estat– no hi va poder posar de la seva part? Trist, eloqüent oblit.