No em tractis de vostè

La mútua m’envia una notificació perquè vagi a cobrar els diners que em corresponen per una operació menor. Hi vaig i m’atén rere una mampara de metacrilat que van col·locar a l’oficina arran de la pandèmia i que no han volgut retirar una dona que deu tenir la meva edat però que s’obstina a tractar-me de vostè amb una fredor que s’acosta al menyspreu. Vesteix molt millor que no pas jo, més fina, més estirada, goso dir. Quan trobo aquesta classe de gent, penso que estan a la feina a disgust i procuro fer-me una mica la pagesota perquè es relaxin una mica. No em funciona. Fa lliscar un paper per la petita obertura de la pantalla que l’aïlla de qualsevol contacte amb els abonats perquè el firmi, i tot seguit s’aixeca per agafar del calaix d’una altra taula els vint-i-quatre euros que es veu que em corresponen de gratificació. Em dona els cèntims a través del mateix foradet, i una mica per treure’m el mal gust que m’està deixant aquesta transacció ridícula (al cap de l’any, pago més de mil euros a aquesta senyora antipàtica), comento que desconeixia que la meva pòlissa donés dret a cap compensació, i ella, satisfeta d’agafar-me en falta, em deixa anar: “No s’ha llegit el que acaba de firmar?” Només se m’acut balbucejar que no, ho sento, perquè no esperava que la meva pròpia mútua m’estafés, però en realitat volia preguntar-li en quin moment el tracte de vostè va deixar de ser una mostra de respecte per convertir-se en una forma d’altivesa i una merda de compensació econòmica va merèixer que ningú hagués d’aguantar una dona estúpida rere un taulell de vidre fals.