Sabem viure la mort?
Fa un parell de setmanes que una col·laboradora d’aquesta mateixa secció, la Marta Ball-llosera, escrivia unes sentides paraules sobre com es trobava i què sentia mentre acompanyava i esperava la mort del seu pare. Ens explicava com la seva rutina s’ajustava al ritme de la situació mentre el mon seguia igual al defora de la finestra de l’habitació de l’hospital. Però allò que més em va agradar de llegir va ser com la Marta va saber copsar la bellesa d’aquest moment trist i difícil. Tots, en un moment o altre de la nostra existència, ens hem d’enfrontar a la mort i a l’experiència de veure com se’n van les persones que estimem. És el més segur que tenim. Ningú es queda aquí per sempre, almenys corporalment. Va intrínsecament lligat a l’acció de néixer. El problema és que això ningú ens ho explica bé. Al contrari, evitem de parlar-ne. No se’ns educa per afrontar-ho amb normalitat, com tampoc se’ns ensenya que passada la joventut entrarem en una fase en què anirem perdent facultats alhora que guanyarem saviesa i expertesa de vida. La humanitat, en totes les accepcions del terme, s’està desdibuixant cada vegada més. No dic res nou, ja ho sé. Ens empenyen, per tots costats, a assolir la bellesa i la perfecció, a competir per l’èxit i el poder, amb tot el que això comporta, especialment entre els més joves. És precís que s’imposin altres valors i altres realitats. Encara que puguem culminar l’empresa, ni aquests patrons són els més importants ni duren per sempre. Cal ensenyar-ho, sobretot ara que la fase final de la vida cada vegada és més llarga. La vellesa ha de tornar a ser útil com ho havia estat, mentre que la decrepitud i la mort han de ser comprensibles i acceptades. Marta, t’acompanyo en el sentiment. Literalment i plenament. L’expresso i el sento, i sé què significa aquest vell i bell dolor. Acabo de passar pel mateix i també volia escriure sobre aquesta experiència, que ja coneixia d’altres vegades. Considero que tinc la sort d’haver-ne après, i que puc veure com enmig de la pena i la tristesa hi ha dolçor i tendresa. Poder acompanyar una persona fins al moment que se’n va és una emoció bonica i important. És una experiència de vida necessària. Ajudar a marxar algú tranquil·lament, sobretot quan arriba al final de la seva vida plena, és, malgrat tot, una satisfacció. Reposa en pau, estimada Domi!
