Un debat secundari

El 26 de maig del 2019 les municipals coincidien amb les europees, un mes després que s’haguessin celebrat comicis espanyols. Hi havia una forta tensió política amb presos polítics i exiliats. Carles Puigdemont, per exemple, demanava fer d’aquell 26-M “un altre 1-O”. Quatre anys després continua havent-hi exiliats i la repressió es manté, però l’ambient en què es desenvolupen les eleccions del 28-M, municipals i també autonòmiques a 12 comunitats de l’Estat, ha canviat notablement. Les circumstàncies són molt diferents, com ho constaten les propostes, de les quals la independència, si no ha desaparegut, ha passat a un pla molt secundari. Les formacions partidàries de l’estat propi estan més centrades en el cos a cos amb l’adversari polític que en l’eix nacional. Esquerra vol consolidar-se com a primera força als municipis en vots i regidors i aspira a ser-ho també en alcaldies i, per això, es concentra en el cos a cos amb el PSC, en un combat que els republicans focalitzen, sobretot, a l’anomenat “cinturó roig socialista”, on aspiren a eixamplar el forat que han anat obrint des del 2011. Junts, mentrestant, carrega contra els republicans amb ànim d’oferir-se com a alternativa i voluntat de mantenir-se al capdavant en nombre de batllies, conscient que el gran enemic a combatre, aquest cop, és l’abstenció. Tant ERC com Junts pugnen per la conquesta de Barcelona, on la CUP vol tornar i es presenta com “l’única candidatura independentista”. Però, en realitat, de sobiranisme en parlen més el PP i Ciutadans per atacar el PSOE que les forces catalanes.