Infausta primavera
Potser ni l’hauria de qualificar perquè de fet sembla que, de primavera, aquest any no n’hi ha hagut. Alguns símptomes m’ho assenyalen sense moure’m de casa, veuran: la flor del muguet es va assecar durant la primera setmana d’abril i el dia del muguet, el primer de maig, ja no hi quedava ni una punyetera flor, tot eren fulles. Els pèsols han florit així que han nascut, i han produït unes tavelles més petites que un exigu cacauet. El cirerer, que a la florida presentava l’inici de cireres, s’ha assecat i ha caigut tot: flors i cireres. El julivert s’ha espigat en tres dies, i els bròquils blancs s’han tornat negres. Les abelles no han aparegut, tan sols voleien per aquí algun borinot desorientat i bernats pudents. Les orenetes van boges buscant fang per fer el niu. Abans, a la primavera em solien despertar els ocells; ara només sento la canticela emprenyadora, monòtona i funerària de les tórtores. A l’hort, aquestes últimes pluges han fet tard. Mirant d’oblidar una mica tot això, i per primera vegada a la vida, compro un cogombre en un súper. És allargat i fi, brillant, guapo, d’un verd graciós i perfectament empaquetat amb paper film. L’amaneixo tal com m’agraden: oli, sal i vinagre de Mòdena. No té gust de res. Segon intent, ara a la grega: amb iogurt, mig gra d’all trinxat i un pols d’orenga. El gust segueix ostensiblement sota zero, penso que avui dia allò més important és preparar els aliments per a viatjar que no pas per a menjar. I la sequera... els homes del temps s’avorreixen, es repeteixen indefinidament però no me’ls crec pas a ulls clucs, perquè ja sé que la meteorologia és una ciència que permet conèixer el temps que hauria hagut de fer… segons la ciència meteorològica. Ah! i parlant de ciència, no ens enganyéssim pas: la ciència no ha contestat mai ni una pregunta important. Davant d’aquest i d’altres panorames del nostre món de cada dia, de vegades estic angoixat de no sentir-me inquiet pel que passa, però per sobre de tot penso que cal esforçar-se a ser optimista (ha, ha, ha...!). Optimista ho era el pobre tsar Nicolau II; el 16 de juliol del 1918, va escriure al seu dietari personal: “Avui fa un dia esplèndid; en un dia així no pot passar res dolent.” Tenia raó: el van matar l’endemà, junt amb tota la seva família.