Tribuna
Atenció segrestada
Ho saben prou bé els polítics que estan en campanya aquests dies. L’atenció és un bé molt preuat. Per això alguns acaben fent contorsions estrambòtiques per captar votants. A les aules passen coses similars: costa de mantenir el fil d’una explicació sense haver d’enlluernar els alumnes amb focs artificials. Necessitem missatges memorables, curts i contundents si no volem que el nostre interlocutor marxi a una realitat paral·lela.
Desconnectem si la realitat ens incomoda, ens cansa o ens avorreix. Si no ens interessa què se’ns diu, tanquem la conversa o bloquegem un determinat perfil a xarxes. Quan Instagram va cancel·lar el compte a una jove adolescent, aquesta no se’n sabia avenir: “He deixat d’existir”, deia. Una tragèdia a l’alçada de la seva tràgica addicció. Feia mesos que la seva vida només girava entorn d’aquella identitat digital. Gestionava un club de fans d’una jove influencer que, aquella sí, tenia més d’un milió i mig de seguidors. La noia, en el desconsol més absolut, buscava respostes en el mòbil. Però els dubtes existencials ens acompanyen mentre duri l’espectacle de la distracció permanent. Esclaus del semblar, ens hem distret del ser.
Si fem una marxa llarga conscient, les cames poden ressentir-se durant la ruta, però l’ànima podria fer tots els quilòmetres que convingui, perquè sap on va i l’esforç té sentit. En d’altres moments, amb pocs quilòmetres i sense mapa, hem experimentat de seguida el cansament de la desorientació. Aquest és el detonant: vivim cansats perquè ens hem descuidat d’orientar la nostra vida.
Ens cal tornar al centre. Anar cap endins per saber on anem. Fer silenci i practicar l’escolta. La d’un mateix, per identificar el nostre propòsit vital. També de l’entorn, de la gent que s’agrupa per al bé comú. Només des de l’escolta sabrem captar els moviments subtils que indiquen canvis i tindrem l’oportunitat de crear alguna cosa nova. La distracció, però, és alienadora i ens deixa a mercè del control i la submissió. Si estem distrets, és difícil construir res. Més aviat ens pot passar que deixem degradar un bé que d’altres havien aconseguit després d’una llarga militància.
Si anem despistats per la vida, servirem al consum i a la feina esclavitzant. Viurem cansats, amb la sensació permanent de no parar mai i, alhora, sense acabar d’atrapar res. Sota la falsa promesa de la multitasca, hem perdut el nord. Treballem i produïm fins a l’esgotament. Anhelem el divendres com a promesa de desacceleració. I acabem omplint el cap de setmana d’un món ociós que té molt poc de lleure edificant. Atapeïm la buidor de nous elements de distracció. Perquè pensar costa. I més encara si pensar fa mal. El consum de drogues com a evasiu també assenyala la por d’afrontar una realitat, o la necessitat de deixar de sentir el desencís que ens provoca.
Si desistim d’ocupar-nos de nosaltres mateixos, com atendrem la realitat dels altres? Com ens podrem ocupar de la comunitat? Quan ens segresten l’atenció, la capacitat d’organització i de compromís cauen en picat. En una sessió recent dedicada a l’esperança, Tica Font, activista del desarmament i la cultura de la pau, feia una reivindicació oportuna: “Necessitem somiar desperts.” I deia que sense el somni conscient no hi ha compromís.
Convé identificar qui ens ha segrestat la capacitat de somiar, l’energia per perseguir el que volem i l’alegria per continuar endavant i viure en plenitud. Cada cop que qualsevol estímul ens segresta l’atenció, perdem l’oportunitat de fer alguna cosa plegats. Aquesta dinàmica ens incapacita per a l’escolta i per construir un “nosaltres”.
En bona part, el fet religiós que molts voldrien “superar” continua complint aquesta funció. Les religions ens vinculen a una realitat transcendent, ens ajuden a formular propòsits, ens donen llenguatge i símbols compartits. Tots els lligams tenen una capa interna de sentit. De cosa autèntica. El lligam ens ajuda a fer memòria i ens recorda que estem fets per a la connexió.
Això passa per desactivar el pilot automàtic de tant en tant. Quan hi ha intenció, neixen respostes creatives. Byung-Chul Han és una de les veus que alerten de l’actual “crisi de l’escolta”. I reivindica aquesta pràctica com un “acte polític que cohesiona les persones com a comunitat”. Si tenim agència, podrem actuar a favor d’un bé comú. Però abans cal haver fet el viatge cap endins. Tal com diu aquest filòsof sud-coreà, “el que està en joc és l’experiència interior a partir de la qual formem la voluntat de voler”.