El capità Cook

Aquest estiu els anglesos que surtin de viatge cap a “la resta del món” ho faran amb record refrescat del capità Cook, un dels personatges més admirats per la gent britànica.

Estic segur que no tan sols a Londres i al Yorkshire, on Cook va néixer, es commemoraran els dos-cents anys de la mort de l’explorador, sinó que gairebé a totes les ciutats i pobles, i a tots els diaris i revistes d’aquell país, la figura de Cook rebrà atencions i homenatges. Perquè Cook representa un component molt característic de l’esperit britànic: el gust pel risc i l’aventura. La imatge clàssica de l’anglès en el seu “home”, vora la llar de foc i un gos ajagut als seus peus, és l’altra cara de la mateixa moneda. En aquest racó intim i tan “conservador”, la majoria dels anglesos somien o llegeixen aventures, i n’és una prova l’èxit enorme que les publicacions geogràfiques i els llibres de viatges han tingut sempre al Regne Unit.

James Cook (1728-1779) fou un navegant fora de sèrie i reunia la doble condició que apassiona els seus compatriotes: la voluntat viatgera i la inquietud científica. A l’anglès, li agrada que la tendència a buscar el risc no sigui estrictament biològica, sinó que es justifiqui amb un objectiu “noble”; hi ha bastants exemples d’anglesos, per a nosaltres “excèntrics”, que han decidit d’enfrontar-se amb tota mena de perills per tal de trobar –és un exemple– una rara espècie de papallona que segons un tractadista antic només existia en una selva determinada.

James Cook volia comprovar si hi havia o no hi havia una “Terra Australis” en el Pacífic meridional, però de fet va córrer per tot l’oceà al llarg de tres expedicions veritablement extraordinàries. D’una banda arribà a l’Antàrtic, i de l’altra remuntà el Pacífic fins a creuar l’estret de Bering; el seu final va ser tràgic, perquè en retirar-se cap a les illes de Hawaii hi fou mort pels indígenes. (Ignoro si eren caníbals: hauria estat massa sarcàstic, perquè Cook vol dir “cuiner”). Els noms dels seus tres vaixells són ben significatius: “Resolution”, “Adventure” i “Endeavour” (“esforç”, “temptativa”).

El nom “Cook” es convertí en la “marca” del turisme anglès, que, com és sabut és el peoner, i el que obri els camins de l’aproximació a Grècia i a Itàlia: continuem fidels, doncs, a l’organització de viatges “excitants” amb un propòsit de “cultura”. I no és casual que el poeta Lord Byron vagi “baixant” cap a Bèlgica, Alemanya, Suïssa, fins a arribar a Itàlia i finalment a Grècia, on es compromet en la lluita per la independència d’aquest país i hi troba la mort, com Cook a Hawaii.

És evident que els turistes anglesos d’avui dia no són com Cook i alguns altres compatriotes seus. Aquest estiu passaran el Canal en uns “charter” econòmics i programats, camí del sol del Mediterrani –més pol·luït, però, que el Tàmesi. Però encara hi ha algun anglès capaç d’enfilar-se a Sant Pere de Roda, o us sorprendrà de trobar un matrimoni ja granat seguint les esglésies de la Vall d’Aran amb una guia –en anglès– del romànic occitano-català. És l’herència, al cap de dos-cents anys, del capità Cook.